Sant Jordi 2017: una tria difícil

Un any més, arriba Sant Jordi i volia compartir amb vosaltres una llista extensa de llibres que m’haguessin agradat i que considerés que val la pena que llegiu. Però aquest any el tema està complicat.

No sé si us passa com a mi, però darrerament em costa trobar llibres traduïts del xinès que vagin més enllà de les 3 estrelles (en la meva classificació, el màxim són 5). Trobo que hi ha autors que ens arriben pel simple fet de ser crítics amb el règim xinès, independentment de la qualitat de les seves obres. I fins i tot els que he llegit i no són un desastre es dediquen a il·lustrar una mena de “corrupció de baixa intensitat” que arriba a tots els nivells de la societat xinesa: advocats que subornen els jutges perquè es mirin els seus casos, empresaris que se’n van a sopar (o de putes) amb els seus clients per aconseguir un negoci, espavilats que fan tota mena de “trapitxeos” per buscar-se la vida…

chroniques_zhalieEl pitjor de tot és que la majoria d’aquests autors ni tan sols no ho expliquen amb una capa addicional de “poesia” o qualitat o com en vulgueu dir. Tot queda en una mena d’estil documental, sense cap dels elements que caracteritzen una bona obra. M’entendreu si, per exemple, us llegiu Dancing through red dust i el compareu amb Les chroniques de Zhalie. En el primer trobem un recull immisericorde de “pecats” de corrupció, “sense vestir”, com qui diu, mentre que en el segon les crítiques al sistema i al desenvolupament accelerat queden enllaçades en una trama molt més rica i amb més interès. Yan Lianke for president!

Amb això, el que vull dir és que la llista de recomanacions basada en llibres que he llegit aquest any és realment curta:

De tota manera, considero que hi ha coses interessants per llegir i, per això, encara que jo no els hagi posat la mà a sobre, m’atreveixo a fer una llista de recomanacions basada en la meva llista de desitjos:

boat-rocker-ha-jinEl primer, El invisible, fa molt de temps que el tinc a la llista de pendents, i aquest any me’l llegiré. Es tracta d’una història sobre un home que, als 40 anys, divorciat i sense fills, viu amb la seva germana i fa el que pot per tirar endavant. A The tea girl of humming bird lane la Lisa See ens presenta una minoria ètnica de la Xina i la història d’una nena d’aquesta minoria que la seva mare abandona i acaba adoptada per una família americana. A Do not say we have nothing la Madeleine Thien aprofita l’aparició d’una refugiada xinesa al Canadà per explicar-nos els anys més convulsos del domini de Mao. Cal destacar que aquest llibre va ser un dels finalistes del Man Booker Prize 2016. Passem a Ha Jin, un valor segur que ja he llegit en altres ocasions. A The boat rocker ens posa en una trama complicada en què un periodista ha d’investigar la seva ex-dona, que és afí al règim, i això li causarà força problemes. Vull incloure també un llibre de Su Tong, un autor que de vegades m’ha agradat molt i altres m’ha deixat una mica indiferent. Li donaré una altra oportunitat amb Le dit du loriot, que tracta sobre tres amics a la Xina rural. I tanco amb Yu Hua, un dels meus favorits, amb un recull d’històries sobre la Xina que ell sap retratar tan bé. Potser, algun dia, li donaran el Nobel. I serà un premi ben merescut.

Com podeu veure, la representació en català és nul·la i la castellana pràcticament també. I és que, clar, quan es publica tan poca literatura en aquests dos idiomes, és díficil trobar material que t’agradi molt…

Bon Sant Jordi!

 

The Man with the Compound Eyes

Wu Ming-Yi. The Man with the Compound Eyes.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Harvill Secker, agost 2013.
Títol original: 複眼人.
Versió Kindle equivalent a 307 pàgines.

man-compound-eyes-wu-ming-yiAquest és un llibre estrany, molt estrany. Les crítiques li són totalment favorables, miris on miris. Tot i així, a mi m’ha resultat una història difícil de digerir, amb elements màgics, o surrealistes o com en vulgueu dir, que s’escapen del que són els meus gustos habituals. I, ja em perdonareu, però no li acabo de trobar la gràcia a això dels “compound eyes”… accepto crítiques! (Poseu-les als comentaris.)

De tota manera, com sempre, les coses no són blanc o negre i el llibre també té les seves coses postives. La història ens porta a Taiwan, lluny de la capital, i ens acosta a les minories ètiques originàries de l’illa. La protagonista, l’Alice, ha perdut fill i parella, i està una mica descolocada. L’arribada d’una mena de cicló ple de merda (sí, escombraries i restes diverses) la farà reactivar, ja que també es queda sense casa i troba un noi sortit d’alguna illa desconeguda, l’Atile-i, amb qui resseguirà la ruta en què es van perdre el seu fill i home.

Tot això va acompanyat d’una rica descripció de l’illa: gent, vegetacions, costums… tot plegat una narració situada en un lloc menys idílic del que sembla, on la natura reclama el seu espai. Diuen que aquest llibre es podria considerar una mena de “paràbola ecològica” i que l’autor, Wu Ming-Yi escriu sobre “ecofantasia”, i segurament és veritat, si hem de jutjar sobre la base d’aquest llibre: segons el blog Full Stop, l’autor es va basar en informació sobre el que anomenen “Pacific Garbage Patch”, una part de l’oceà Pacífic on s’acumulen tot de residus que van flotant on els porten els corrents marins.

No sé. Potser als qui us agrada més la literatura fantàstica us enganxarà més que a mi, però per a mi deixa massa assumptes per tancar…

Une famille explosive

Yan Ge. Une famille explosive.
Trad. Alexis Brossolet.
Ed. Presses de la Cité.
Títol original: 我们家。
Versió Kindle, equivalent a 320 pàgines.

womenjiaEn aquest llibre, Yan Ge ens presenta una família plena de desavinences i secrets. La narradora, una noia jove, és la filla del protagonista i, tot i que se’ns diu que està boja, no acabem de saber ben bé què li passa ni perquè. I això sí que m’ha fotut, perquè és de les poques coses que ens quedem sense saber.

Pel que fa a la resta, coneixerem tota una sèrie de personatges amb una varietat de caràcters realment al·lucinant. El protagonista, per exemple, que es diu Shengqiang i és el germà petit de la família, és un home de negocis que ha hagut de treballar molt per guanyar-se el seu lloc, està convençut que sa mare li dóna la tabarra més del que tocaria i es fa un fart de beure i anar amb dones… que no són la seva. La seva dona, precisament, està ja farta d’aquesta situació, però tampoc s’atreveix a deixar-lo per motius diversos. La germana d’en Shengqiang és la gran dels tres germans i és una presentadora de televisió vinguda a menys que torna al seu poble envoltada de misteri… i també hi ha misteri entorn del germà mitjà, en Zhiming, que té algun compte pendent, sobretot amb la mare.

Ai, la mare. És, segurament, el personatge més hilarant i enervant de la història, una mica en la línia de les mares que dibuixa en Jonathan Franzen: unes mares que solen ser emprenyadores, “mandones” i que solen estar obsesionades amb fer que es compleixi la seva voluntat, peti qui peti.

Veient tot això, podeu pensar que és un llibre divertit. I tindreu raó. Une famille explosive es llegeix ràpidament, és divertit i, alhora, conté algunes al·lusions als canvis que ha patit la societat xinesa, com ara quan ens explica els llocs que en Shengqiang coneixia de jove i que ja no existeixen. Dit això, però, m’adono que últimament només faig que llegir llibres d’autors xinesos que retraten una mena de corrupció de “baixa intensitat”, present a tots els nivells de la vida quotidiana. No estem parlant d’estafes a gran escala, sinó de convidar els clients a sopar per tancar un tracte, aconseguir-los “companyia femenina”… i tot regat amb litres i litres d’alcohol, fins al punt que en Shengqiang té problemes de salut.

Una qüestió a part, però, és com un llibre que, en origen, es diu 我们家, que, de bones a primeres, podríem traduir com a La nostra família, s’acaba convertint en “Una família explosiva”, sense oblidar la proposta anglesa, que és The Chilli Bean Paste Clan (com a mínim aquí es fa referència al negoci familiar). Sí, ja sabem que amb els títols es fan meravelles, però potser aquest cop han anat massa lluny? O és que jo sóc poc creativa?

En resum, doncs, podríem dir que és un llibre en la línia habitual de Yan Ge, que ens ofereix històries plenes de color i molt àgils de llegir, tot i que li trobo a faltar una mica de gravitas. Però bé, és jove i això ja li vindrà amb l’edat. Ja vam parlar del seu White Horse en una altra entrada i, si voleu saber alguna cosa més sobre la seva vida personal, us podeu llegir aquest article i sabreu que viu a … Irlanda! 

Marcela de Juan: premi a la traducció

Premi de Traducció Marcela de JuanJa fa uns dies que va saltar la notícia: a partir d’aquest any, comptarem amb un premi que reconeixerà les traduccions del xinès que es publiquin en català i en castellà. Una gran idea nascuda en aquest fantàstic clúster del món de la sinologia que tenim a Catalunya, al cor de la qual hi ha l’Institut Confuci i la Universitat Autònoma de Barcelona, a través del grup de recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC). Una idea que pot motivar molt els professionals d’aquest sector, tant si ens dediquem a la traducció literària com si no, ja que és un punt de llum, una guia.

Fa temps que penso que és una llàstima que ens arribi tan poca obra traduïda de la Xina, especialment al català. També és una llàstima que, de vegades, el que ens arriba vingui marcat per l’etiqueta “dissident”, com si el fet de ser-ho garantís la qualitat literària. Per això trobo que la instauració d’un premi d’aquestes característiques pot ajudar a fer visible la feina de traductors i editorials i, possiblement, generi més interès en aquesta literatura que ens reserva tantes hores de diversió, plaer i contemplació. Perquè, a la Xina, hi ha de tot. No ens podem quedar només amb les obres de Mo Yan o Yan Lianke, autors reconeguts a tot Europa, sinó que hem d’anar més enllà i conèixer autors joves com Yan Ge, retrobar clàssics com El pabellón de las peonias o consolidar el coneixement d’autors polifacètics com Yu Hua.

Cal destacar que aquest premi és per al traductor, no per a l’autor. Cada dos anys s’atorgarà a una obra traduïda al català o al castellà (el 2017, castellà; el 2019, català, etc.) i el traductor de l’obra guardonada rebrà un premi de 4.000 euros. Una manera excel·lent de reconèixer la feina de qualitat que fan aquests valents que ens acosten obres escrites en una llengua tan llunyana, similar al nou sistema que ha implantat l’International Man Booker Prize, que premia autor i traductor repartint-los el premi al 50%.

També trobo molt bona idea que el nom del premi sigui, precisament, el d’una persona que ha estat un pont entre la cultura xinesa i la nostra: Marcela de Juan. Va ser ella qui, ja entrat el segle XX, va fer arribar tot d’obres xineses al món hispanoparlant, obrint un camí que molts altres han seguit després. Per les seves circumstàncies familiars i culturals, filla d’un diplomàtic xinès i d’una ciutadana belga, és una de les persones més adequades per donar nom a aquest premi que tot just veu la llum.

Per tot això, us animo a seguir de prop l’evolució d’aquest premi, que s’ha convocat enguany per primera vegada i que donarà el primer premi a la tardor del 2017. Podeu ampliar informació a la web de la UAB, on s’expliquen clarament les bases. Si compliu les condicions, potser encara podeu presentar una obra traduïda vostra!

Dancing through red dust

Murong. Dancing through red dust.
Trad.: Harvey Thomlinson
Ed. Make-Do Publishing, 2015.
416 pàgines.

red-dust-murongMurong és especialista a retratar les desgràcies i els “trapicheos” de la Xina més corrupta, i ho demostras clarament a Dancing through red dust. Des de la pàgina 1, en Wei Da, advocat de professió i pseudomafiós per obligació, no perd pistonada i s’embolica en tota mena de tractes corruptes: regals il·lícits a jutges o policies, suborns, invitacions a sopars, prostitució de noies… és un crack de la corrupció amb fins judicials.

No espereu un llibre amb una gran trama i grans misteris. En realitat, és com veure un documental sobre la corrupció que abunda en el sistema judicial xinès. Segons ell, tots els casos es poden resoldre pagant suborns a les persones adequades o fent un favor a qui te’l pugui haver de tornar més endavant. Un panorama gens alentador, la veritat.

Però l’home tampoc en surt indemne perquè, ja se sap: tal faràs, tal trobaràs. Arriba un punt, doncs, en què cau en la seva pròia tramp i, a partir d’aquest moment, Murong ens ofereix l’altra cara de la moneda: com un advocat de gran èxit pot acabar ocupant el lloc dels que ell tantes vegades ha menyspreat.

Igual que en el cas de Leave me alone: a novel of Chengdu, el llibre m’ha agradat però trobo que li falta ganxo. Suposo que el ganxo és, precisament, aquesta ullada a la corrupció, però per a mi li falta alguna cosa més.

Name the translator

El libre és impecable: tapes dures, paper aspre, lletra  de bona mida… és un gust llegir-lo. Ara bé, jo em pregunto si costaria tant posar el nom del traductor a la portada. Trobo que és un costum que a casa nostra és cada vegada més popular, sobretot entre editorials noves o petites, però que en el món anglosaxó no té tant de pes. I és una llastima, perquè està clar que el traductor és la meitat de l’autor. En aquest cas, és Harvey Thomlinson, i podeu trobar més informació sobre ell en aquest enllaç.

En definitiva, aquest és un bon llibre per als qui vulguin saber com funciona el sistema judicial xinès. Sí, això és un llibre de ficció i, segurament, hi ha coses que hi surten exagerades, però també tinc clar que hi deu haver un fons de veritat. No m’estranya que el govern xinès l’hagi censurat.

Si voleu més informació sobre el llibre i l’autor, A Freewordcentre en trobareu més. Fins i tot un parell de finals alternatius.