Lectures d’estiu 2018

lectures d'estiu 2018Fa calor. Tenim set, poques ganes de pencar i moltes de seure i llegir. Per això, cada any mirem amb avarícia les llistes de recomanacions que bloggers, llibreries i prescriptors en general pengen a Internet per veure què ens pot venir de gust. Estem parlant de les lectures d’estiu 2018.

Aquest any, mentre els gats se’m desintegren de calor i jo bec aigua sense parar, us he volgut fer una petita llista, humil, amb llibres que us poden interessar i que, potser, tindreu més temps per llegir ara que durant la resta de l’any.

La veritat és que aquest semestre, tot i que no llegeixo tants llibres xinesos com abans, n’he trobat uns quants que estan força bé i que han merescut 4 i 5 estrelles (d’un màxim de 5, recordeu). Sembla que he recuperat la fe. Comencem, doncs, per aquests.

Valors segurs per a les lectures d’estiu 2018

Xina Fast ForwardTots són superecomanables. Amb Xina Fast Forward no tindreu cap sorpresa: serà com sentir en Sergi Vicente en els vells temps. Es tracta d’una visió molt interessant de la Xina, més aprofundida que, per exemple, la que vaig tenir jo durant la meva estada. Number One Chinese Restaurant ens porta a un restaurant fundat per immigrants xinesos als Estats Units, i ens afronta també a les ambicions de les segones generacios d’immigrants. No he tingut temps de preparar l’entrada, però serà la propera. Unrest és el més atípic de tots, ja que els protagonistes són de Singapur. Uns s’hi queden, altres no, però veurem ben bé què els atrau de la Xina.

Tanco la llista amb els meus dos autors xinesos preferits, Yan Lianke i Yu Hua.  Crónica de una explosión és una visió crua de la ràpida evolució de la societat xinesa, retratada magistralment per Yan Lianke i amb una traducció magnífica de Belén Cuadra Mora. Boy in the twilight és un bon recull de relats de Yu Hua, que ens porta a les facetes més fosques de la vida a la Xina.

No se vayan, aún hay más!

Això no us haurà fet gràcia si no teniu una certa edat, però el missatge queda clar, oi? Hi ha llibres que no he llegit, però que tinc a la cua, i que potser us vindrà de gust provar abans que jo.

lectures d'estiu 2018El primer d’aquests llibres surt a la venda precisament AVUI en anglès. Si aneu a Amazon, veureu que també està anunciat en castellà, amb Automàtica Editorial, tot i que no hi ha data. Haureu de triar entre donar prioritat a la immediatesa o esperar la traducció al castellà. Serà de Belen Cuadra Mora? Ja em direu què feu.

Pel que fa al segon, és una peça de no ficció de Yiyun Li, la meva autora xinesa preferida. Serà molt diferent dels reculls de relats i les històries a què ens té acostumats. En aquest llibre podrem veure una mica de la seva vida. Segur que val la pena!

Finalment, si us heu llegit les dues primeres parts de la trilogia de Cixin Liu, potser estaria bé llegir-se l’últim. És El fin de la muerte, però no tinc clar què fer perquè el segon no era tan bo com el primer…

Bé, ara sí, esto es todo amigos! Si teniu algun suggeriment per a les lectures d’estiu 2018, proveu a deixar-lo als comentaris!

Mort d’un propriétaire foncier

Yu Hua. Mort d’un propriétaire foncier.
Trad. Angel Pino et Isabelle Rabut.
Ed. Actes Sud.
386 pàgines.

Mort d'un propriétaire foncierAquest llibre és un recull de diversos relats de Yu Hua. I em sap molt de greu no haver-hi connectat gens, perquè és un dels autors xinesos que més m’agraden. De fet, sempre he dit que, poc a poc, s’anava construint una carrera sòlida que li hauria de permetre optar al Nobel. Aquest, però, ha estat el llibre de Yu Hua que menys m’ha agradat de tots els que li he llegit, que són uns quants: Brothers, El passat i els càstigs, China in Ten Words, The Seventh Day, Vivere!

Què hi ha, a Mort d’un propriétaire foncier?

Mort d’un propriétaire foncier obre amb una història sobre un home que aconsegueix enganyar els soldats japonesos perquè no arribin al poble que busquen. Es tracta d’una història sonsa. Només diré que la part més divertida la posa el pare del protagonista quan va a fer les seves necessitats a la comuna. Un altre relat parla sobre un poble que es prepara per a un terratrèmol, després del de Tangshan. Aquest dona voltes i voltes al tema i al sismògraf. També tenim un poeta que troba una carta antiga, a la qual no havia contestat mai. Aquest últim és, potser, l’únic que se salva. No sé, és com si fossin massa llargs per al que volen explicar, però tinguessin massa poc contingut per a les pàgines que ocupen. Només us diré que n’hi ha un que ni tan sols m’he acabat de llegir.

I això és poc habitual. M’acabo pràcticament tots els llibres que començo, i els de l’editorial Actes Sud sempre me’ls miro amb “carinyo”, ja que són una de les editorials que habitualment publiquen traduccions del xinès. En aquest cas, però, he hagut de baixar del burro.

I és que, darrerament, costa trobar llibres traduïts del xinès que pugui valorar amb més de tres estrelles. Haurem d’esperar el pròxim llibre de Yan Lianke, a veure si ell compensa tanta mediocritat. Aquest any, tindrem difícil fer la llista de deures d’estiu…

 

Unrest

UnrestYeng Pway Ngon. Unrest.
Trad.: Jeremy Tiang.
Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 222 pàgines.

Aquest llibre me’l vaig comprar de rebot: era una recomanació que estava en oferta. Podia ser que estigués bé o que fos una llauna. No en coneixia l’autor, i el tema s’escapava una mica del que llegeixo habitualment. Així, doncs, em va sorprendre molt agradablement veure que el llibre no només complia les expectatives, sino que les superava.

Comencem per dir que aquest llibre va guanyar el Singapur Literature Prize de 2004. Sí, ja sé que els premis no garanteixen res, però també és veritat que moltes vegades indiquen alguna cosa. On hi ha fum, hi ha foc, també per a les coses bones. El tema, com he dit més amunt, el tinc poc conegut. Es tracta de les aventures i desventures de quatre joves de Singapur d’ascendència xinesa. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb totes les prevencions del món i preparada per criticar el que fos.

I la veritat és que, de les poques coses que se li pot criticar a Unrest, és que hi ha errors tipogràfics i de concordança. Errors del tipus: he escrit XXXX, ho vull canviar per YYYYY, i m’oblido d’esborrar la paraula que hi havia. Quina cosa més tonta i fàcil de controlar, després d’haver fet l’esforç de traduir un llibre del xinès, oi? Però últimament m’ho trobo amb relativa freqüència en llibres traduïts del xinès a l’anglès. No sé si és moda.

Què més hi trobarem, a Unrest?

Però tornem a la història. En aquest llibre veiem pràcticament des de primera fila els fets de finals de la dècada dels 50 a Singapur, quan la població local es volia treure de sobre els britànics. Així, doncs, veiem els darrers dies de la colònia britànica i com alguns dels joves que participaven en els aldarulls decideixen marxar o quedar-se. Alguns marxen cap a la Xina, i cauen del foc a les brases perquè es troben de cara amb la Revolució Cultural. Altres, tot i que suposadament anaven a la Xina a unir-se als “germans comunistes”, acaben a Hong Kong. Altres decideixen quedar-se a Singapur.

No us ho trobareu explicat tal qual, però. L’autor teixeix una mena de teranyina on heu d’anar col·locant els protagonistes, poc a poc. Heu d’anar desxifrant la història de cadascun a partir de flashbacks i trobades que tenen lloc molts anys després de la seva joventut. I aquí no només hi trobareu la seva posició política, sinó que també anireu descobrint la seva evolució personal i veureu com els seus somnis de joventut han arribat a complir-se… o no. L’amor, la nostàlgia, la història, tot barrejat en capítols que alternen la llargada i el punt de vista, i que fins i tot inclouen un cert diàleg entre l’autor i algun dels protagonistes.

No podem acabar sense parlar del traductor, Jeremy Tiang, algú bastant conegut en el món virtual en què vivim. Tiang no només és traductor, sinó que també és escriptor. Podeu trobar més informació sobre el seu perfil professional a la web de Paper Republic. Una de les seves obres més destacades és It Never Rains on National Day, un recull de relats breus que va ser finalista del Singapore Literature Prize de 2015.

Crystal Wedding

Xu Xiaobin. Crystal Wedding.
Traductora: Nicky Harman.
Editorial: Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.

Crystal Wedding és una obra peculiar i, al mateix temps, “normal”. L’autora ja ens avisa al pròleg:

[En comparació amb el seu llibre anterior]: "It doesn’t have the same richness of description; there is none of the mystery or magic of my other writing —the language is simple and unadorned, devoid of symbolism and metaphor. It is the story of an ordinary female intellectual in China, charting the events of the fifteen-year period between her wedding and her divorce. Reflected in her individual fate, we see the changes wrought in the country at large over the course of those fifteen years of Chinese history."

Crystal-weddingEstic totalment d’acord amb ella: el llenguatge és simple, les frases són curtes, sense “guarnicions” inútils. Ara bé, una mica de màgia o de misteri o de ves a saber què sempre va bé, ja que si tenim una història ordinària (o comú, o com en vulgueu dir) i, a sobre, l’expliquem tal qual, el resultat és un llibre pobre, una història més sobre la vida a la Xina. I, a més, el fet que se centri tant en la protagonista, la Tianyi, i deixi la resta de personatges no en segona, sinó en quarta fila, debilita encara més la història.

No negaré que una història sobre la Xina sempre té un cert interès pel simple fet de proporcionar-te una finestreta per veure què hi passa, però trobo que si no es reforça donant importància a la vida de diversos personatges, la trama queda massa despullada. En la meva humil opinió, la Tianyi és extremadament egocentrista. Va i ve de casa com vol, sense tenir en compte que viu amb dues persones més (el seu marit i el seu fill). No dona la impressió que treballi massa, no dona la impressió que s’impliqui gaire amb ningú.

Tornem al paràgraf inicial, on l’autora ens explica que podem veure l’evolució del país a través de l’evolució individual de la protagonista. Crec que hauria pogut treure més profit d’això. La història està tan centrada en la Tianyi que costa veure què passa al seu voltant. Com a molt, podem veure què passa a la seva família.

Mereix menció a part la relació entre la Tianyi i la seva mare, per una banda, i la relació entre la Tianyi i la sogra, per l’altra. Tant la mare com la sogra són personatges absolutament desagradables, incapaces de donar suport a la Tianyi ni d’entendre-s’hi. No demostren interès per ella ni, pràcticament, pel net. D’aquesta manera, doncs, ella es troba aïllada i sense suport, i tampoc sembla que les seves amigues li facin gaire costat. I tampoc no s’entén amb el marit. El resultat és una ànima vagant que, com he dit més amunt, va totalment a la seva i no té en compte el seu entorn. I se n’adona quan és massa tard, quan el seu fill ja entra en la desena i comença a tenir problemes.

Potser la clau de tot plegat està en el títol: “crystal wedding”. El matrimoni és una figura de vidre? És com un bonsai que cal anar retallant i redreçant? Al mateix temps… pot arribar a ser una gàbia de vidre? La protagonista fa un esforç raonable per mantenir-lo? O potser és diferent del que s’esperava? El matrimoni limita la nostra llibertat com a dones? I la maternitat? Hem d’estar sempre pendents de la família i els fills? Hem de fer la nostra?

Segurament, l’objectiu final del llibre és que ens plantegem totes aquestes preguntes i moltes altres. En aquest sentit, podem dir que ha complert la missió que tenia.

No volia acabar sense parlar de la traductora. Nicky Harman és una traductora completa i amb experiència. És una de les creadores del Club de lectura de la universitat de Leeds, i ha traduït obres de Yan Ge, Jia Pingwa, entre d’altres. Si voleu llegir més coses traduïdes per ella, podeu provar amb aquests llibres:

 

Xina Fast Forward

Sergi Vicente. Xina Fast Forward.
Ed. Ara Llibres. Pausa.
Versió Kindle, equivalent a 476 pàgines.

Xina Fast Forward
Si heu viscut a la Xina, el llibre de Sergi Vicente us reafirmarà en molts aspectes i us en descobrirà d’altres. Si no hi heu viscut, Xina Fast Forward és una bona manera de satisfer la curiositat que pugueu tenir sobre aquest país. Aquest llibre és el que hauríem volgut escriure tots, amb la diferència que aquí hi trobarem situacions i anècdotes que, tot i que personals, poden ser de l’interès del públic general.

Llegint Xina Fast Forward he recordat casos que han saltat a la premsa mundial, com ara els “pobles de la sida” o el cas de les llets en pols infantils contaminades. Gràcies a la perspectiva que Vicente ha tingut com a periodista a la Xina, podem accedir a informació que nosaltres, evidentment, no podríem aconseguir. Especialment frapants són els casos en què l’estat actua contra persones que li fan nosa i, per exemple, les tanca en sanatoris, com en el cas de les germanes Jin. En casos com aquest Vicente ens mostra la part més “detectivesca” de la seva professió i ens narra les seves incursions no autoritzades en institucions diverses de la Xina.

Però el llibre és molt més que això. És retrobar-se amb conceptes com el famós 没有办法(mei you banfa, no s’hi pot fer res) o 马马虎虎 (mamahuhu, més o menys, anar tirant). És recordar que els xinesos et pregunten el primer que els passa pel cap, com ara quant cobres o si estàs casat, sense cap mena de pudor. Aquella curiositat que sentien quan et veien amb el cabell arrissat i els ulls clars… És una barreja de records i de notícies d’actualitat que tots hem vist a la tele, amb informació d’un insider privilegiat.

Un dels moments estrella és quan parla dels WC públics, amb les seves parets baixetes o inexistents. Ho recordeu? Crec que jo només he anat a un WC d’aquests 2 o 3 vegades en un any. Em superava… I les 小卖部 (xiaomaibu, quiosc o colmado), les recordeu? Jo encara recordo una dona que venia tabac amb un tricicle ronyós i que sempre estava en una de les sortides del campus (卖烟!, maiyan!, venc tabac!), o l’amo del restaurant que ens rebia amb el crit de 巴塞罗那! (Basailuona, Barcelona!) cada cop que anàvem a menjar-hi alguna cosa.

Però no ens despistem del tema. El llibre de Sergi Vicente és un recull de vivències personals, sí, però, com deia més amunt, ens ofereix un munt d’informació sobre la societat xinesa i sobre casos i situacions que han aparegut als diaris i a les televisions de mig món, i ha estat un plaer poder recordar coses al mateix temps que m’informava més detalladament.

Voldria tancar l’entrada reclamant la importància del paper dels periodistes en uns moments en què vivim immersos en la postveritat i les animalades de molts governs. Considero que mitjans com TV3 compten amb una àmplia xarxa de corresponsals arreu del món que caldria mantenir. Aquests periodistes, que són una mica nostres, fan una feina digníssima tot i no gaudir dels mateixos recursos que tenen les xarxes de mitjans més importants, com la BBC o The New York Times. TV3 fa un seguiment objectiu i treballat de l’actualitat arreu del món, igual que les cadenes més grans. Val la pena conservar-la intacta.

En el cas de Sergi Vicente, la seva figura és important per la feina que va fer a la Xina. Per més que “hagi tornat a casa” i sigui director de BTV, sempre que el veig no puc evitar recordar-lo amb el micro a la mà i cara de desajust horari. Està clar que és una referència sempre que es parla de la Xina, i per això ens va alegrar molt que presentés la Guia per al tractament de mots xinesos en català, que vam elaborar al TXICC, el grup d’investigació del qual formo part. Gràcies, Sergi.

Avui tancarem la paradeta dient:

“Sergi Vicente, TV3, Pequín.”