Diaris del Sàhara

Sanmao. Diaris del Sàhara.
Autora: Sanmano.
Traductores: Sara Rovira-Esteva i Irene Tor Carroggio.
Editorial: Rata, octubre de 2016.
Pàgines: 455 + annexos.

rata_portada-sanmao-catM’ha costat molt trobar el moment per escriure aquesta entrada. Diaris del Sàhara ha representat, per a mi, una lectura contradictòria, i no vull desanimar el públic davant d’un llibre que pot resultar molt interessant per a altres. Més ben dit: que és molt interessant per a molta gent, ja que Sanmao té un gran nombre de seguidors.

Així, doncs, deixeu-me dir abans de res que tot el que escric aquí és la meva opinió absolutament personal i que, almenys aquesta vegada, no us heu de deixar influir gaire pel que digui. L’autora té reputació internacional, la traducció és impecable i la presentació per part de l’editorial també és impactant.

Sanmao s’explica amb gràcia i senzillesa. No trobareu frases grandiloqüents, ni coses excepcionalment tràgiques. Cal recordar que el llibre, tal com diu el títol, és un dietari, un recull de les coses que Sanmao va veure durant l’etapa en què va viure al Sàhara Occidental, allò que tots els que ens hem criat aquí sabem que era una colònia espanyola però que no sabíem ben bé on quedava… ni què hi passava. Doncs precisament una de les coses que més valor dóna al llibre és que ens situa en l’època final del colonialisme espanyol i que retrata costums dels espanyols que hi vivien i, també, dels locals. Jo no havia llegit mai res sobre aquest tema, i només per això ja ha valgut la pena llegir-se el llibre.

Resulta curiós, però, que qui m’hagi explicat una part de la història de l’estat on visc sigui algú que no hi té res a veure: una xinesa. Sanmao retrata amb precisió fotogràfica tot el que veu. Sembla que estiguem veient una pel·lícula, en lloc de llegir un llibre. I suposo que això és el que va aconseguir enganxar els lectors quan va començar a escriure: recordem que escrivia articles, no llibres sencers, i que els anava enviant a Taiwan, on les seves històries es publicaven en diaris i tenien un gran èxit. I tot això té sentit, ja que els seus conciutadans descobrien a través d’ella moltes coses d’altres països, no només del Sàhara. Ho podreu veure si continueu llegint els llibres que publicarà Rata Books, que ha adquirit els drets per publicar-ne tota l’obra en català i en castellà.

Sí, gent, podríem dir que Sanmao va ser una precursora dels bloggers. Actualitzem la figura i ho veureu més clar: imagineu-vos un català que se’n va a viure a la Xina i que fa un blog on explica el que fa cada dia. No seria el mateix? No el seguiríeu? Jo sí. Potser per això entenc l’èxit que va tenir al seu país. I potser per això m’ha resultat estrany llegir un llibre escrit per una xinesa… que no parla de la Xina. Quan llegeixo autors xinesos, espero veure la meva Xina. I per això us he dit més amunt que la meva opinió no és fiable en aquest cas, perquè aquest llibre és molt diferent dels que llegeixo actualment (només cal que, per exemple, feu una ullada a l’entrada sobre Les chroniques de Zhalie, de Yan Lianke).

81dctcy1zulEn general, però, crec que és un llibre molt llegible. Es tracta del primer que publica Rata Books, que neix amb la intenció de publicar en català i en castellà. El volum té una presentació molt maca, contundent, amb un paper lleugerament aspre, una imatge corporativa molt coherent (potser massa: no sé si calia introduir part de l’imagotip al peu de pàgina). Queda estrany que la foto de l’autora vagi a la contraportada, ja que m’ha fet agafar el llibre al revés alguna vegada. En definitiva, però, és un llibre que fa de bon agafar.

No podem acabar la ressenya sense parlar de les traductores de tots dos idiomes, que em consta que han treballat a fons per fer-nos arribar aquesta obra a temps i que han fet una bona feina d’equip. En el cas del castellà, la traductora és la Irene Tor Carroggio, que comença a fer-se un lloc en aquest àmbit. No hem llegit la versió castellana, però pel que sabem és precisa i de qualitat. En el cas del català, la traductora és la Sara Rovira-Esteva, a qui ja hem llegit en altres obres i que vam entrevistar aquest últim dia del traductor. Com sempre, les seves traduccions són garantia de precisió en la interpretació de l’original, i Diaris del Sàhara en català es llegeix amb fluïdesa i frescor, tal com es devia llegir l’original. La veritat és que només podem queixar-nos de dos errors de concordança a finals del llibre. Ja sabeu que sempre “rasco” a veure què trobo.

En resum, doncs, aquest llibre us agradarà si us agrada la literatura de viatges, o els dietaris, o la literatura directa, sense guarniments ni pretensions. És una bona manera de conèixer l’editorial i de fer un primer contacte amb Sanmao, una autora que, fins ara, no s’havia traduït a cap llengua occidental (és estrany que no s’hagi traduït mai al francès), però que gaudeix d’una gran fama a Taiwan i a la Xina, on continua venent milions de llibres.

5 llibres per al dia de Reis

tres-cuerpos-liu-cixinArribem justos, sí, però segur que algú de vosaltres encara no té el regal de Reis a punt i la nostra llista li farà servei. O, ves a saber, potser us vindrà de gust regalar-vos algun d’aquests llibres per desempatxar-vos de tanta festa.

Comencem per quatre històries de les quals podem parlar amb coneixement de causa: les hem llegit tots quatre i ens han agradat molt.

Com podeu veure, són pocs però hi ha de tot. Tenim El problema de los tres cuerpos, una novel·la de ciència ficció que s’ha venut com els xurros a la Xina i en altres països. També tenim Profiler, el primer thriller de la trilogia que ha escrit en Lei Mi, i clarament el millor llibre dels tres. A continuació tenim un clàssic contemporani, en Yan Lianke, que ens transporta al seu univers particular: un poble enmig de les muntanyes on podem veure com el progrés imparable i accelerat de la societat xinesa afecta les comunitats rurals. I tanquem la llista amb un altre clàssic, un dels millors autors xinesos del segle XX: Lao She. Per a mi, tot el que escriu és bo, i és capaç de retratar mil realitats diferents.

Però no ens aturarem aquí. Com en altres ocasions, volem dedicar un apartat als lectors més aventurers, als qui es refien del nostre instint i trien llibres que encara no hem llegit. Mireu què tenim a la llista d’espera:red-dust-murong

El llibre de Murong ens arriba per correu la setmana que ve, i també el podeu trobar en francès. Pel que fa a Ha Jin, és un autor de solvència contrastada que ja hem llegit abans, mentre que Chutzpah! ens ofereix un recull de relats d’autors més o menys novells de la Xina, o sigui que és una bona manera de veure què s’hi està escrivint.

Per tancar l’entrada d’avui, us direm que estem pendents de la publicació de Dear Friend, from my Life I Write to You in Your Life, de Yiyun Li, que sembla que sortirà a finals de febrer, i Une famille explosive, de Yan Ge, que sortirà abans, aquest mes de gener. Si voleu llegir un tastet en anglès d’aquesta última, podeu provar aquesta mostra de traducció de la Nickie Harman que trobareu al club de lectura de la Universitat de Leeds, una iniciativa fantàstica que m’agradaria poder seguir més de prop.

Agafeu aire, que ja veieu que l’any comença amb força!

La belle de glace

Mo Yan. La belle de glace.
Traductor: Chantal Chen-Andro.
Editorial: ePoints, 2014.
Edició digital equivalent a 33 pàgines.

belle-glaceEm vaig comprar La belle de glace perquè era un relat curt i em pensava que només s’havia publicat en format independent, i ara veig que aquest relat el podem trobar a Enfant de fer. I ja me l’he comprat i el tinc a casa.

Per què m’he comprat un llibre de Mo Yan, si em passo mitja vida dient que està sobrevalorat? Doncs perquè La belle de glace m’ha agradat molt i he pensat que potser m’he equivocat llegint una novel·la i una altra d’aquest autor i que li he de donar una oportunitat amb les històries curtes. Però d’això ja en parlarem més endavant, quan us comenti el recull sencer.

De moment, toca parlar d’aquesta història en què veiem un noi que comença a treballar com a aprenent al consultori mèdic que té el seu oncle. Hi veurem clarament reflectida la jerarquia familiar, el respecte als més grans, els prejudicis contra la gent que es busca la vida d’una manera diferent a la tradicional… I també hi veurem una petita crítica de l’autor a la manera en què està progressant el món xinès (la presència de la contaminació, la proliferació del turisme) i com s’ho prenen els xinesos: uns amb alegria i altres amb desgana. Una altra cosa molt típica que hi trobem és l’oncle i la seva tassa de te, amb el cul tot negre i recobert de fulles de te que ja hi estan enganxades, i també hi fan una aparició estelar les escopinades. Si heu estat a la Xina, ja sabeu de què parlo.

Gran part del relat gira en torn d’una ex-companya de classe del protagonista, la Meng Xixi, que un dia es troba malament i se’n va al consultori on treballa el noi. A partir d’aquí, cal estar atent a la reacció de les tres persones que hi treballen: el noi, la tieta i l’oncle. I estigueu pendents, també, del final.

Aquest relat només costa 0,99 euros a Amazon. Val la pena provar-lo, per aquest preu, oi? Si voleu llegir-ne el principi, només cal que feu clic en aquest enllaç i rebreu un fragment del relat de manera totalment gratuïta.

Nosaltres aviat us parlarem del recull sencer, Enfant de fer.

Entrevista a Javier Altayó

altayo_1Feia temps que teníem pendent parlar amb en Javier Altayó (Sabadell, 1978), traductor de xinès, però no acabàvem de trobar el moment. Ara, amb l’aparició recent de El problema de los tres cuerpos, que ha traduït directament del xinès al castellà, semblava lògic que ens poséssim en marxa.

En Javier és llicenciat en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb l’anglès i el xinès com a idiomes de carrera, i ha aprofundit els seus estudis de llengua i cultura xinesa a la Renmin Daxue i a Beijing Daxue, dues de les universitats més importants de la Xina. Fa un munt d’anys que viu a Taipei (ben aviat seran tants com els que va viure a Sabadell!), i hi hem compartit alguna iniciativa molt interessant, com ara la d’un club de lectura en xinès. Avui el coneixerem una mica més.

Javier, a hores d’ara ja deus estar molt adaptat a la vida a Taiwan, no? Com vas decidir-te a anar-hi?

A Taiwan m’hi sento com a casa. Des de ben petit m’havien atret la cultura de l’Àsia Oriental i el tarannà de la seva gent. Hi porto vivint de manera més o menys intermitent des de l’octubre de l’any 2001. L’onze de setembre d’aquell any, dia de l’atemptat de les Torres Bessones, jo era a casa fent una traducció tècnica de l’anglès avorridíssima. Estava molt decaigut perquè tot just havia tornat d’un any d’estada a la Xina on havia après moltíssimes coses tant de cultura com de llengua, però el meu nivell encara no era bo per a dedicar-me a traduir del xinès i per pressió familiar havia acceptat una feina de traductor de l’anglès que no m’omplia gens. D’alguna manera, l’impacte d’aquelles imatges esgarrifoses em va fer veure que la vida és molt curta i em va donar l’impuls que em calia per fer tot el possible per a tornar a l’Àsia, perfeccionar el meu nivell de xinès i dedicar-m’hi. El mes següent arribava a Taipei. Va ser una de les millors decisions de la meva vida.

A l’entrevista que vam fer a la Sara Rovira amb motiu del Dia de la Traducció vam tocar el tema estrella entre els traductors del xinès: es pot viure únicament de la traducció (literària) del xinès? Tu pots fer-ho o complementes aquesta activitat amb d’altres?

El cert és que entre aquells que traduïm al castellà o al català no en tinc notícia, tots ho complementem d’una manera o altra o fins i tot hi ha qui s’hi dedica per amor a l’art. En el meu cas concret la docència suposa al voltant del 80% dels meus ingressos, però no arriba al 20% de la meva jornada laboral. A part de fer classes de castellà, cosa que m’agrada perquè m’ho passo molt bé i l’ambient de progrés que es respira entre estudiants m’enriqueix, la major part del temps em dedico a traduir i a la consultoria i assessorament editorials.

La part de la docència queda clara, però… què vols dir, ben bé, amb “consultoria i assessorament editorial”? És el que també coneixem com a “serveis editorials”? En el teu cas, quines tasques duus a terme en aquest camp?

compound-eyesAquest concepte inclou tot un seguit de feines com ara la gestió de drets d’autor, l’elaboració d’informes de lectura i la correcció de proves. Diem que la figura del traductor és invisible, però trobo que des de fa uns anys comença a prendre un cert relleu. En canvi, darrera d’una obra traduïda s’hi amaguen moltes altres feines que sí que passen totalment desapercebudes. Per exemple, a les edicions en xinès de llibres com La clau Gaudí (高第密碼) no hi trobaràs el meu nom enlloc, però al darrera sí que hi ha la meva mà, vigilant que una ironia s’hagi interpretat com a tal, que quedi clar que aquest nom és d’un barri i no d’un carrer… Una de les fites de què em sento més orgullós en aquesta vessant de la meva feina va ser poder convèncer un editor taiwanès de comprar els drets de El pantano de las mariposas (蝴蝶的心事) de Federico Axat, tot i que per raons relacionades amb el seu final sorprenent en principi era una novel·la impossible de traduir al xinès. Per altra banda, encara tinc espines clavades i, per exemple, malgrat el meu informe de lectura positiu i el capítol de mostra que vaig traduir per a l’agent de l’autor Wu Ming-yi, encara no hem aconseguit vendre els drets de The Man with the Compound Eyes (複眼人), un llibre tan inclassificable com extraordinari.

Fins ara hem parlat de tasques invisibles aplicades a llibres en què no has participat com a traductor. Però tu també has traduït coses, i no sempre han estat de tipus literari. Què feies, abans de fer-te conegut amb la traducció de El problema de los tres cuerpos?

Abans feia moltes traduccions de tipus tècnic, però va deixar de sortir-me a compte. L’oferta laboral en aquest camp ha acabat evolucionat cap un perfil més aviat de corrector de traduccions automàtiques que no pas de traductor pròpiament, i això amb la conseqüent reducció de les tarifes. La part positiva d’aquest fet és que, gràcies a això, des de fa uns tres anys estic centrat en el món literari, cosa que em fa molt feliç.

Entrem en la part literària, doncs, que és la que ens ha empès, finalment, a fer aquesta entrevista. Parlem de les traduccions que has fet en aquest camp. Algunes, com El sueño de la montaña del oro (金山) i El problema de los tres cuerpos (三體), ja les hem llegides i n’hem parlat en aquest mateix bloc. Què ens en pots dir, tu?

montana-oroEl sueño de la Montaña del Oro, de Zhang Ling (Destino, 2012) pel que es veu no es va arribar a vendre gaire bé i és una llàstima, és una gran nissaga familiar que ho té tot: sexe, drama, èpica… Tot i les complexitats del llenguatge tècnic de El Problema de los Tres Cuerpos, a dia d’avui aquesta ha estat la traducció més complexa tant pel que fa a la llargada com pel que fa a la varietat de temes i registres que arriba a tocar. A més la vaig fer en un temps rècord: va arribar a sortir abans que la versió anglesa.

Pel que fa al conte Quién cuidará de los Dioses de Liu Cixin (Inclòs a Terra Nova 3, Fantascy, 2014) va ser un caramel, un regal que em va fer en Mariano Villarreal, apostant per fer una traducció directa del xinès com cal. Per mi va ser un tast de la genialitat d’en Liu i preludi del que un parell d’anys després em vindria amb la trilogia.

Doncs parlem de la trilogia, almenys de la primera part. Què ha significat traduir-ho, per a tu?

Un honor i un plaer molt grans, però també una responsabilitat extrema. La novel·la ens ha explotat a les mans i la gent clama per les entregues següents, els meus editors es mereixen un monument a la paciència. M’estimo tant el material que mai estic content amb el que faig, m’han d’anar exigint cada entrega i mai no m’havia passat.

Totes les teves traduccions són traduccions directes, sense versió intermèdia en idiomes com ara l’anglès. Creus que el mètode de la traducció indirecta, que havia estat força habitual en el cas de llengües llunyanes com ara el xinès, està desapareixent?

tres-cuerpos-liu-cixinPel que veig sí que desapareix, i ja era hora. La versió anglesa duia mesos al mercat quan vaig rebre l’encàrrec i per tant vaig tenir la sort de, un cop acabada la feina, en aquell últim mes que els traductors deixem reposar el text en un calaix abans de posar-nos a corregir-lo i enviar-lo a l’editorial, poder veure com s’ho havia fet ell abans de decidir-me, però en tot cas la meva traducció de El problema de los tres cuerpos és una traducció directa, igual que la d’en Ken Liu, i el lector pot triar indistintament l’una o altra perquè totes dues són igual d’adequades.

 

Per anar tancant l’entrevista, voldríem saber quines dificultats diries que té, traduir del xinès?

Anava a dir traslladar bé la veu narrativa característica de cada autor, però això no només és cosa del xinès. Potser que sempre t’has d’empescar maneres d’acurtar la gran distància que separa culturalment els lectors de la versió xinesa original i els de les meves traduccions (més de la que hi pugui haver amb el públic anglosaxó). No sé… dificultats n’hi ha, sens dubte, però personalment, com a traductor del xinès, les característiques d’aquesta llengua em fan sentir alliberat. Amb això vull dir que quan tradueixo al castellà d’una llengua culturalment i morfològicament més propera com ara l’anglès, no sé, cada vegada que per exemple un «house» no acaba sent un «casa», cosa que com tu saps pot no ser el cas, m’ho recriminen i m’ho fan justificar.

Una última pregunta: quant de temps haurem de resistir els qui hem quedat enganxats a la primera per de la trilogia de Liu Cixin?

La segona part surt al març i la tercera a l’octubre.

Bé, Javier, t’agraïm molt el temps que ens has dedicat i totes les coses que has compartit amb nosaltres. Evidentment, el teu gran hit ara mateix és El problema de los tres cuerpos, però estem segurs que publicaràs moltes altres traduccions tan bones com aquestes o més encara. Esperem poder-ne parlar aquí, a Caràcter Xinès.

Mentrestant, si voleu, podeu seguir el blog visual d’en Javier a Tumblr: http://altayo.tumblr.com

Marrow

Yan Lianke. Marrow.
Traductor: Carlos Rojas.
Penguin Specials: China Specials.
100 pàgines.

marrowUna vegada més, Yan Lianke fa el que el que sap fer millor: portar-nos a la seva Xina rural, a un poblet de la serralada dels Balou, on trobem una vídua que té quatre fills, tots amb alguna mena de retard mental o problema de salut.

I què fas, si vius en un poble oblidat del progrés, on l’única manera de tirar endavant és casar els fills perquè tinguin una vida una mica millor? Què fas, quan aquests fills no són ben bé “normals” i costa trobar-los un espòs o esposa?

Doncs d’això va el relat que ens ofereix Yan. La lluita diària de la Sra. You per conrear les seves terres i, al mateix temps, buscar parella per als seus fills. És una dona dura, que fa front a totes les situacions que se li presenten i que parla amb el seu marit mort. Un marit que no va ser capaç de superar la pena de veure que tots els fills sortien amb problemes…

Després d’aconseguir “col·locar” les tres filles, quan ja només li queda el noi a casa, la Sra. You descobreix un remei que podria curar-li els fills. Valdrà la pena provar-ho? No és massa arriscat?

Trobareu tot això i les meravelloses descripcions d’aquest autor a Marrow, un llibre petitó que pertany a la colecció que Penguin Specials dedica a relats curts de la Xina (China Specials) i que ve molt de gust tenir entre les mans. Les cobertes dels diversos volums tenen una línia molt clara que els uneix, i sempre és un plaer tenir aquetes petites joies entre les mans.