Unrest

UnrestYeng Pway Ngon. Unrest.
Trad.: Jeremy Tiang.
Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 222 pàgines.

Aquest llibre me’l vaig comprar de rebot: era una recomanació que estava en oferta. Podia ser que estigués bé o que fos una llauna. No en coneixia l’autor, i el tema s’escapava una mica del que llegeixo habitualment. Així, doncs, em va sorprendre molt agradablement veure que el llibre no només complia les expectatives, sino que les superava.

Comencem per dir que aquest llibre va guanyar el Singapur Literature Prize de 2004. Sí, ja sé que els premis no garanteixen res, però també és veritat que moltes vegades indiquen alguna cosa. On hi ha fum, hi ha foc, també per a les coses bones. El tema, com he dit més amunt, el tinc poc conegut. Es tracta de les aventures i desventures de quatre joves de Singapur d’ascendència xinesa. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb totes les prevencions del món i preparada per criticar el que fos.

I la veritat és que, de les poques coses que se li pot criticar a Unrest, és que hi ha errors tipogràfics i de concordança. Errors del tipus: he escrit XXXX, ho vull canviar per YYYYY, i m’oblido d’esborrar la paraula que hi havia. Quina cosa més tonta i fàcil de controlar, després d’haver fet l’esforç de traduir un llibre del xinès, oi? Però últimament m’ho trobo amb relativa freqüència en llibres traduïts del xinès a l’anglès. No sé si és moda.

Què més hi trobarem, a Unrest?

Però tornem a la història. En aquest llibre veiem pràcticament des de primera fila els fets de finals de la dècada dels 50 a Singapur, quan la població local es volia treure de sobre els britànics. Així, doncs, veiem els darrers dies de la colònia britànica i com alguns dels joves que participaven en els aldarulls decideixen marxar o quedar-se. Alguns marxen cap a la Xina, i cauen del foc a les brases perquè es troben de cara amb la Revolució Cultural. Altres, tot i que suposadament anaven a la Xina a unir-se als “germans comunistes”, acaben a Hong Kong. Altres decideixen quedar-se a Singapur.

No us ho trobareu explicat tal qual, però. L’autor teixeix una mena de teranyina on heu d’anar col·locant els protagonistes, poc a poc. Heu d’anar desxifrant la història de cadascun a partir de flashbacks i trobades que tenen lloc molts anys després de la seva joventut. I aquí no només hi trobareu la seva posició política, sinó que també anireu descobrint la seva evolució personal i veureu com els seus somnis de joventut han arribat a complir-se… o no. L’amor, la nostàlgia, la història, tot barrejat en capítols que alternen la llargada i el punt de vista, i que fins i tot inclouen un cert diàleg entre l’autor i algun dels protagonistes.

No podem acabar sense parlar del traductor, Jeremy Tiang, algú bastant conegut en el món virtual en què vivim. Tiang no només és traductor, sinó que també és escriptor. Podeu trobar més informació sobre el seu perfil professional a la web de Paper Republic. Una de les seves obres més destacades és It Never Rains on National Day, un recull de relats breus que va ser finalista del Singapore Literature Prize de 2015.

Crystal Wedding

Xu Xiaobin. Crystal Wedding.
Traductora: Nicky Harman.
Editorial: Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.

Crystal Wedding és una obra peculiar i, al mateix temps, “normal”. L’autora ja ens avisa al pròleg:

[En comparació amb el seu llibre anterior]: "It doesn’t have the same richness of description; there is none of the mystery or magic of my other writing —the language is simple and unadorned, devoid of symbolism and metaphor. It is the story of an ordinary female intellectual in China, charting the events of the fifteen-year period between her wedding and her divorce. Reflected in her individual fate, we see the changes wrought in the country at large over the course of those fifteen years of Chinese history."

Crystal-weddingEstic totalment d’acord amb ella: el llenguatge és simple, les frases són curtes, sense “guarnicions” inútils. Ara bé, una mica de màgia o de misteri o de ves a saber què sempre va bé, ja que si tenim una història ordinària (o comú, o com en vulgueu dir) i, a sobre, l’expliquem tal qual, el resultat és un llibre pobre, una història més sobre la vida a la Xina. I, a més, el fet que se centri tant en la protagonista, la Tianyi, i deixi la resta de personatges no en segona, sinó en quarta fila, debilita encara més la història.

No negaré que una història sobre la Xina sempre té un cert interès pel simple fet de proporcionar-te una finestreta per veure què hi passa, però trobo que si no es reforça donant importància a la vida de diversos personatges, la trama queda massa despullada. En la meva humil opinió, la Tianyi és extremadament egocentrista. Va i ve de casa com vol, sense tenir en compte que viu amb dues persones més (el seu marit i el seu fill). No dona la impressió que treballi massa, no dona la impressió que s’impliqui gaire amb ningú.

Tornem al paràgraf inicial, on l’autora ens explica que podem veure l’evolució del país a través de l’evolució individual de la protagonista. Crec que hauria pogut treure més profit d’això. La història està tan centrada en la Tianyi que costa veure què passa al seu voltant. Com a molt, podem veure què passa a la seva família.

Mereix menció a part la relació entre la Tianyi i la seva mare, per una banda, i la relació entre la Tianyi i la sogra, per l’altra. Tant la mare com la sogra són personatges absolutament desagradables, incapaces de donar suport a la Tianyi ni d’entendre-s’hi. No demostren interès per ella ni, pràcticament, pel net. D’aquesta manera, doncs, ella es troba aïllada i sense suport, i tampoc sembla que les seves amigues li facin gaire costat. I tampoc no s’entén amb el marit. El resultat és una ànima vagant que, com he dit més amunt, va totalment a la seva i no té en compte el seu entorn. I se n’adona quan és massa tard, quan el seu fill ja entra en la desena i comença a tenir problemes.

Potser la clau de tot plegat està en el títol: “crystal wedding”. El matrimoni és una figura de vidre? És com un bonsai que cal anar retallant i redreçant? Al mateix temps… pot arribar a ser una gàbia de vidre? La protagonista fa un esforç raonable per mantenir-lo? O potser és diferent del que s’esperava? El matrimoni limita la nostra llibertat com a dones? I la maternitat? Hem d’estar sempre pendents de la família i els fills? Hem de fer la nostra?

Segurament, l’objectiu final del llibre és que ens plantegem totes aquestes preguntes i moltes altres. En aquest sentit, podem dir que ha complert la missió que tenia.

No volia acabar sense parlar de la traductora. Nicky Harman és una traductora completa i amb experiència. És una de les creadores del Club de lectura de la universitat de Leeds, i ha traduït obres de Yan Ge, Jia Pingwa, entre d’altres. Si voleu llegir més coses traduïdes per ella, podeu provar amb aquests llibres:

 

Xina Fast Forward

Sergi Vicente. Xina Fast Forward.
Ed. Ara Llibres. Pausa.
Versió Kindle, equivalent a 476 pàgines.

Xina Fast Forward
Si heu viscut a la Xina, el llibre de Sergi Vicente us reafirmarà en molts aspectes i us en descobrirà d’altres. Si no hi heu viscut, Xina Fast Forward és una bona manera de satisfer la curiositat que pugueu tenir sobre aquest país. Aquest llibre és el que hauríem volgut escriure tots, amb la diferència que aquí hi trobarem situacions i anècdotes que, tot i que personals, poden ser de l’interès del públic general.

Llegint Xina Fast Forward he recordat casos que han saltat a la premsa mundial, com ara els “pobles de la sida” o el cas de les llets en pols infantils contaminades. Gràcies a la perspectiva que Vicente ha tingut com a periodista a la Xina, podem accedir a informació que nosaltres, evidentment, no podríem aconseguir. Especialment frapants són els casos en què l’estat actua contra persones que li fan nosa i, per exemple, les tanca en sanatoris, com en el cas de les germanes Jin. En casos com aquest Vicente ens mostra la part més “detectivesca” de la seva professió i ens narra les seves incursions no autoritzades en institucions diverses de la Xina.

Però el llibre és molt més que això. És retrobar-se amb conceptes com el famós 没有办法(mei you banfa, no s’hi pot fer res) o 马马虎虎 (mamahuhu, més o menys, anar tirant). És recordar que els xinesos et pregunten el primer que els passa pel cap, com ara quant cobres o si estàs casat, sense cap mena de pudor. Aquella curiositat que sentien quan et veien amb el cabell arrissat i els ulls clars… És una barreja de records i de notícies d’actualitat que tots hem vist a la tele, amb informació d’un insider privilegiat.

Un dels moments estrella és quan parla dels WC públics, amb les seves parets baixetes o inexistents. Ho recordeu? Crec que jo només he anat a un WC d’aquests 2 o 3 vegades en un any. Em superava… I les 小卖部 (xiaomaibu, quiosc o colmado), les recordeu? Jo encara recordo una dona que venia tabac amb un tricicle ronyós i que sempre estava en una de les sortides del campus (卖烟!, maiyan!, venc tabac!), o l’amo del restaurant que ens rebia amb el crit de 巴塞罗那! (Basailuona, Barcelona!) cada cop que anàvem a menjar-hi alguna cosa.

Però no ens despistem del tema. El llibre de Sergi Vicente és un recull de vivències personals, sí, però, com deia més amunt, ens ofereix un munt d’informació sobre la societat xinesa i sobre casos i situacions que han aparegut als diaris i a les televisions de mig món, i ha estat un plaer poder recordar coses al mateix temps que m’informava més detalladament.

Voldria tancar l’entrada reclamant la importància del paper dels periodistes en uns moments en què vivim immersos en la postveritat i les animalades de molts governs. Considero que mitjans com TV3 compten amb una àmplia xarxa de corresponsals arreu del món que caldria mantenir. Aquests periodistes, que són una mica nostres, fan una feina digníssima tot i no gaudir dels mateixos recursos que tenen les xarxes de mitjans més importants, com la BBC o The New York Times. TV3 fa un seguiment objectiu i treballat de l’actualitat arreu del món, igual que les cadenes més grans. Val la pena conservar-la intacta.

En el cas de Sergi Vicente, la seva figura és important per la feina que va fer a la Xina. Per més que “hagi tornat a casa” i sigui director de BTV, sempre que el veig no puc evitar recordar-lo amb el micro a la mà i cara de desajust horari. Està clar que és una referència sempre que es parla de la Xina, i per això ens va alegrar molt que presentés la Guia per al tractament de mots xinesos en català, que vam elaborar al TXICC, el grup d’investigació del qual formo part. Gràcies, Sergi.

Avui tancarem la paradeta dient:

“Sergi Vicente, TV3, Pequín.”

Sant Jordi 2018: la dificultat de comprar xinès

Sant Jordi 2018
Arriba Sant Jordi, i a tots ens venen ganes de comprar llibres. Si us és igual llegir una literatura que una altra, no tindreu problema per trobar material. En canvi, si el que voleu és comprar obres de literatura xinesa, ho podeu tenir més complicat. Sobretot perquè, a les paradetes, la gran majoria de llibres són en català i en castellà, i en aquests dos idiomes no hi ha gaire material xinès traduït. Això no és nou, ja n’hem parlat abans.

De tota manera, la presència tampoc és nul·la, o sigui que alguna recomanació sí que us podrem fer. Aquí teniu unes quantes idees:

El primer de la llista, Xina Fast Forward, encara no l’hem ressenyat aquí al blog, però sí que ens l’hem llegit i us el recomanem. Es tracta d’una combinació equilibrada entre les vivències personals i les professionals de Sergi Vicente, excorresponsal de TV3 a la Xina. És totalment recomanable per recordar les vostres pròpies vivències i per aprofundir en casos que han estat objectiu de l’escrutini internacional.

També és molt interessant Crónica de una explosión, del qual hem parlat fa molt poc. A més del que ja expliquem a la ressenya, volem afegir la gran qualitat de la traducció i de l’edició del llibre. Tots som conscients que una obra ben escrita (traduïda) es llegeix millor, i que un llibre bonic i agradable a la vista fa de més bon agafar. No us el deixeu perdre.

Seguim amb un gran clàssic: El pabellón de las peonías, traduït per la magnífica Alicia Relinque Eleta. Recordem que aquest llibre va ser el guanyador de la primera edició del Premi Marcela de Juan, que premia la traducció directa al català o al castellà d’una obra escrita en xinès. Es tracta d’un llibre amb una traducció esplèndida, notes a peu de pàgina perquè no us perdeu cap detall i una edició cuidadíssima. Creieu-me: quan acabeu de llegir-lo, us agradarà tenir-lo als prestatges de casa.

Tanquem la llista amb el nostre autor xinès preferit: Yu Hua. En aquest cas, us recomanem Boy in the Twillight, un recull de relats que us mostrarà històries “petites”, íntimes, de gent normal i corrent, però que us arribaran molt endins. Ja sabeu que Yu Hua és especialista a retratar ambients i situacions molt diversos, i en aquest cas ha tornat a fer una demostració magistral d’aquesta habilitat seva.

Fins aquí, recomanacions de llibres que m’he llegit. Però, evidentment, hi ha més coses en dansa…

Recordeu que no fa masssa s’ha publicat El fin de la muerte, que tanca la trilogia que Cixin Liu va començar amb El problema de los tres cuerpos. El dubte que tinc és si aquest tercer volum serà tan poderós com el primer o si, al contrari, seguirà la tendència a la fluixera del segon. També fa molt bona pinta Record of regret: a novel, de Dong Xi, publicat en anglès tot just fa un mes.

A part d’aquests llibres en concret, suposo que no us estranyarà que us recomani qualsevol dels llibres de Yu Hua (no oblidem El passat i els càstigs o la magnífica Brothers) o de Yan Lianke. En el cas d’aquest darrer, trobareu que Automática Editorial ha publicat alguns dels seus llibres més sonats.

Us en recomanaria més, però encara no estan a la venda. Per exemple: haurem d’esperar als deures d’estiu per a la propera novel·la de Yan Lianke, que surt al juliol (The day the sun died).

Bon Sant Jordi, i bona compra!

Death of a Red Heroine

Qiu Xiaolong. Death of a Red Heroine.
Editorial: Sceptre.
Versió Kindle, equival a 465 pàgines.

death-red-heroineJa havia llegit una altra novel·la de Qiu Xiaolong protagonitzada per l’inspector Chen, un policia amb aficions poètiques que es dedica a investigar casos diversos. Era Visa pour Shanghai, i la vaig trobar molt fluixa. En el cas de Death of a Red Heroine (atenció: possible spoiler), he de dir que està força millor, tot i que continua quedant a força distància del noir escandinau.

Aquesta és una història que enganxa, tot i que és tirant a lenta. Els girs que fa l’argument són més aviat imprevisibles, i això sempre s’agraeix. A més, l’autor aprofita per introduir el lector en el món de la burocràcia xinesa, amb dosis importants de fragments informatius sobre la societat, el Partit Comunista, els privilegis dels fills d’alts càrrecs, la visió col·lectiva dels membres del partit (“tot sigui pels interessos del partit”), les normes socials (“un home i una dona no poden compartir habitació d’hotel si no estan casats”) i moltes altres coses. Trobo que és una bona manera de presentar el seu país a la resta del món als lectors que no estan avesats a llegir sobre la Xina, i això em fa pensat que, segurament, es tracta d’un llibre pensat, directament, per a lectors no xinesos.

El que se’m fa pesat, i que ja vaig comentar en l’entrada de l’altre llibre que li he llegit, és la referència constant a dites confucianes i, sobretot, la presència abundant de poemes, ja sigui d’autors clàssics o suposadament del protagonista. Ah, i per postres diu que tradueix poesia i novel·les. Si sou traductors, entendreu que no m’empassi que un agent de policia, que ja de per si té les hores prou plenes, a sobre treballi com a traductor… de poesia… en fi.

Sincerament, aquest llibre perd força quan l’autor comença a divagar sobre poesia i sobre la visió poètica de les coses. No tinc clar que barrejar això amb assassinats i intrigues polítiques sigui una bona idea. Tot plegat, un tres molt molt peladet.