Une famille explosive

Yan Ge. Une famille explosive.
Trad. Alexis Brossolet.
Ed. Presses de la Cité.
Títol original: 我们家。
Versió Kindle, equivalent a 320 pàgines.

womenjiaEn aquest llibre, Yan Ge ens presenta una família plena de desavinences i secrets. La narradora, una noia jove, és la filla del protagonista i, tot i que se’ns diu que està boja, no acabem de saber ben bé què li passa ni perquè. I això sí que m’ha fotut, perquè és de les poques coses que ens quedem sense saber.

Pel que fa a la resta, coneixerem tota una sèrie de personatges amb una varietat de caràcters realment al·lucinant. El protagonista, per exemple, que es diu Shengqiang i és el germà petit de la família, és un home de negocis que ha hagut de treballar molt per guanyar-se el seu lloc, està convençut que sa mare li dóna la tabarra més del que tocaria i es fa un fart de beure i anar amb dones… que no són la seva. La seva dona, precisament, està ja farta d’aquesta situació, però tampoc s’atreveix a deixar-lo per motius diversos. La germana d’en Shengqiang és la gran dels tres germans i és una presentadora de televisió vinguda a menys que torna al seu poble envoltada de misteri… i també hi ha misteri entorn del germà mitjà, en Zhiming, que té algun compte pendent, sobretot amb la mare.

Ai, la mare. És, segurament, el personatge més hilarant i enervant de la història, una mica en la línia de les mares que dibuixa en Jonathan Franzen: unes mares que solen ser emprenyadores, “mandones” i que solen estar obsesionades amb fer que es compleixi la seva voluntat, peti qui peti.

Veient tot això, podeu pensar que és un llibre divertit. I tindreu raó. Une famille explosive es llegeix ràpidament, és divertit i, alhora, conté algunes al·lusions als canvis que ha patit la societat xinesa, com ara quan ens explica els llocs que en Shengqiang coneixia de jove i que ja no existeixen. Dit això, però, m’adono que últimament només faig que llegir llibres d’autors xinesos que retraten una mena de corrupció de “baixa intensitat”, present a tots els nivells de la vida quotidiana. No estem parlant d’estafes a gran escala, sinó de convidar els clients a sopar per tancar un tracte, aconseguir-los “companyia femenina”… i tot regat amb litres i litres d’alcohol, fins al punt que en Shengqiang té problemes de salut.

Una qüestió a part, però, és com un llibre que, en origen, es diu 我们家, que, de bones a primeres, podríem traduir com a La nostra família, s’acaba convertint en “Una família explosiva”, sense oblidar la proposta anglesa, que és The Chilli Bean Paste Clan (com a mínim aquí es fa referència al negoci familiar). Sí, ja sabem que amb els títols es fan meravelles, però potser aquest cop han anat massa lluny? O és que jo sóc poc creativa?

En resum, doncs, podríem dir que és un llibre en la línia habitual de Yan Ge, que ens ofereix històries plenes de color i molt àgils de llegir, tot i que li trobo a faltar una mica de gravitas. Però bé, és jove i això ja li vindrà amb l’edat. Ja vam parlar del seu White Horse en una altra entrada i, si voleu saber alguna cosa més sobre la seva vida personal, us podeu llegir aquest article i sabreu que viu a … Irlanda! 

Marcela de Juan: premi a la traducció

Premi de Traducció Marcela de JuanJa fa uns dies que va saltar la notícia: a partir d’aquest any, comptarem amb un premi que reconeixerà les traduccions del xinès que es publiquin en català i en castellà. Una gran idea nascuda en aquest fantàstic clúster del món de la sinologia que tenim a Catalunya, al cor de la qual hi ha l’Institut Confuci i la Universitat Autònoma de Barcelona, a través del grup de recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC). Una idea que pot motivar molt els professionals d’aquest sector, tant si ens dediquem a la traducció literària com si no, ja que és un punt de llum, una guia.

Fa temps que penso que és una llàstima que ens arribi tan poca obra traduïda de la Xina, especialment al català. També és una llàstima que, de vegades, el que ens arriba vingui marcat per l’etiqueta “dissident”, com si el fet de ser-ho garantís la qualitat literària. Per això trobo que la instauració d’un premi d’aquestes característiques pot ajudar a fer visible la feina de traductors i editorials i, possiblement, generi més interès en aquesta literatura que ens reserva tantes hores de diversió, plaer i contemplació. Perquè, a la Xina, hi ha de tot. No ens podem quedar només amb les obres de Mo Yan o Yan Lianke, autors reconeguts a tot Europa, sinó que hem d’anar més enllà i conèixer autors joves com Yan Ge, retrobar clàssics com El pabellón de las peonias o consolidar el coneixement d’autors polifacètics com Yu Hua.

Cal destacar que aquest premi és per al traductor, no per a l’autor. Cada dos anys s’atorgarà a una obra traduïda al català o al castellà (el 2017, castellà; el 2019, català, etc.) i el traductor de l’obra guardonada rebrà un premi de 4.000 euros. Una manera excel·lent de reconèixer la feina de qualitat que fan aquests valents que ens acosten obres escrites en una llengua tan llunyana, similar al nou sistema que ha implantat l’International Man Booker Prize, que premia autor i traductor repartint-los el premi al 50%.

També trobo molt bona idea que el nom del premi sigui, precisament, el d’una persona que ha estat un pont entre la cultura xinesa i la nostra: Marcela de Juan. Va ser ella qui, ja entrat el segle XX, va fer arribar tot d’obres xineses al món hispanoparlant, obrint un camí que molts altres han seguit després. Per les seves circumstàncies familiars i culturals, filla d’un diplomàtic xinès i d’una ciutadana belga, és una de les persones més adequades per donar nom a aquest premi que tot just veu la llum.

Per tot això, us animo a seguir de prop l’evolució d’aquest premi, que s’ha convocat enguany per primera vegada i que donarà el primer premi a la tardor del 2017. Podeu ampliar informació a la web de la UAB, on s’expliquen clarament les bases. Si compliu les condicions, potser encara podeu presentar una obra traduïda vostra!

Dancing through red dust

Murong. Dancing through red dust.
Trad.: Harvey Thomlinson
Ed. Make-Do Publishing, 2015.
416 pàgines.

red-dust-murongMurong és especialista a retratar les desgràcies i els “trapicheos” de la Xina més corrupta, i ho demostras clarament a Dancing through red dust. Des de la pàgina 1, en Wei Da, advocat de professió i pseudomafiós per obligació, no perd pistonada i s’embolica en tota mena de tractes corruptes: regals il·lícits a jutges o policies, suborns, invitacions a sopars, prostitució de noies… és un crack de la corrupció amb fins judicials.

No espereu un llibre amb una gran trama i grans misteris. En realitat, és com veure un documental sobre la corrupció que abunda en el sistema judicial xinès. Segons ell, tots els casos es poden resoldre pagant suborns a les persones adequades o fent un favor a qui te’l pugui haver de tornar més endavant. Un panorama gens alentador, la veritat.

Però l’home tampoc en surt indemne perquè, ja se sap: tal faràs, tal trobaràs. Arriba un punt, doncs, en què cau en la seva pròia tramp i, a partir d’aquest moment, Murong ens ofereix l’altra cara de la moneda: com un advocat de gran èxit pot acabar ocupant el lloc dels que ell tantes vegades ha menyspreat.

Igual que en el cas de Leave me alone: a novel of Chengdu, el llibre m’ha agradat però trobo que li falta ganxo. Suposo que el ganxo és, precisament, aquesta ullada a la corrupció, però per a mi li falta alguna cosa més.

Name the translator

El libre és impecable: tapes dures, paper aspre, lletra  de bona mida… és un gust llegir-lo. Ara bé, jo em pregunto si costaria tant posar el nom del traductor a la portada. Trobo que és un costum que a casa nostra és cada vegada més popular, sobretot entre editorials noves o petites, però que en el món anglosaxó no té tant de pes. I és una llastima, perquè està clar que el traductor és la meitat de l’autor. En aquest cas, és Harvey Thomlinson, i podeu trobar més informació sobre ell en aquest enllaç.

En definitiva, aquest és un bon llibre per als qui vulguin saber com funciona el sistema judicial xinès. Sí, això és un llibre de ficció i, segurament, hi ha coses que hi surten exagerades, però també tinc clar que hi deu haver un fons de veritat. No m’estranya que el govern xinès l’hagi censurat.

Si voleu més informació sobre el llibre i l’autor, A Freewordcentre en trobareu més. Fins i tot un parell de finals alternatius.

Diaris del Sàhara

Sanmao. Diaris del Sàhara.
Autora: Sanmano.
Traductores: Sara Rovira-Esteva i Irene Tor Carroggio.
Editorial: Rata, octubre de 2016.
Pàgines: 455 + annexos.

rata_portada-sanmao-catM’ha costat molt trobar el moment per escriure aquesta entrada. Diaris del Sàhara ha representat, per a mi, una lectura contradictòria, i no vull desanimar el públic davant d’un llibre que pot resultar molt interessant per a altres. Més ben dit: que és molt interessant per a molta gent, ja que Sanmao té un gran nombre de seguidors.

Així, doncs, deixeu-me dir abans de res que tot el que escric aquí és la meva opinió absolutament personal i que, almenys aquesta vegada, no us heu de deixar influir gaire pel que digui. L’autora té reputació internacional, la traducció és impecable i la presentació per part de l’editorial també és impactant.

Sanmao s’explica amb gràcia i senzillesa. No trobareu frases grandiloqüents, ni coses excepcionalment tràgiques. Cal recordar que el llibre, tal com diu el títol, és un dietari, un recull de les coses que Sanmao va veure durant l’etapa en què va viure al Sàhara Occidental, allò que tots els que ens hem criat aquí sabem que era una colònia espanyola però que no sabíem ben bé on quedava… ni què hi passava. Doncs precisament una de les coses que més valor dóna al llibre és que ens situa en l’època final del colonialisme espanyol i que retrata costums dels espanyols que hi vivien i, també, dels locals. Jo no havia llegit mai res sobre aquest tema, i només per això ja ha valgut la pena llegir-se el llibre.

Resulta curiós, però, que qui m’hagi explicat una part de la història de l’estat on visc sigui algú que no hi té res a veure: una xinesa. Sanmao retrata amb precisió fotogràfica tot el que veu. Sembla que estiguem veient una pel·lícula, en lloc de llegir un llibre. I suposo que això és el que va aconseguir enganxar els lectors quan va començar a escriure: recordem que escrivia articles, no llibres sencers, i que els anava enviant a Taiwan, on les seves històries es publicaven en diaris i tenien un gran èxit. I tot això té sentit, ja que els seus conciutadans descobrien a través d’ella moltes coses d’altres països, no només del Sàhara. Ho podreu veure si continueu llegint els llibres que publicarà Rata Books, que ha adquirit els drets per publicar-ne tota l’obra en català i en castellà.

Sí, gent, podríem dir que Sanmao va ser una precursora dels bloggers. Actualitzem la figura i ho veureu més clar: imagineu-vos un català que se’n va a viure a la Xina i que fa un blog on explica el que fa cada dia. No seria el mateix? No el seguiríeu? Jo sí. Potser per això entenc l’èxit que va tenir al seu país. I potser per això m’ha resultat estrany llegir un llibre escrit per una xinesa… que no parla de la Xina. Quan llegeixo autors xinesos, espero veure la meva Xina. I per això us he dit més amunt que la meva opinió no és fiable en aquest cas, perquè aquest llibre és molt diferent dels que llegeixo actualment (només cal que, per exemple, feu una ullada a l’entrada sobre Les chroniques de Zhalie, de Yan Lianke).

81dctcy1zulEn general, però, crec que és un llibre molt llegible. Es tracta del primer que publica Rata Books, que neix amb la intenció de publicar en català i en castellà. El volum té una presentació molt maca, contundent, amb un paper lleugerament aspre, una imatge corporativa molt coherent (potser massa: no sé si calia introduir part de l’imagotip al peu de pàgina). Queda estrany que la foto de l’autora vagi a la contraportada, ja que m’ha fet agafar el llibre al revés alguna vegada. En definitiva, però, és un llibre que fa de bon agafar.

No podem acabar la ressenya sense parlar de les traductores de tots dos idiomes, que em consta que han treballat a fons per fer-nos arribar aquesta obra a temps i que han fet una bona feina d’equip. En el cas del castellà, la traductora és la Irene Tor Carroggio, que comença a fer-se un lloc en aquest àmbit. No hem llegit la versió castellana, però pel que sabem és precisa i de qualitat. En el cas del català, la traductora és la Sara Rovira-Esteva, a qui ja hem llegit en altres obres i que vam entrevistar aquest últim dia del traductor. Com sempre, les seves traduccions són garantia de precisió en la interpretació de l’original, i Diaris del Sàhara en català es llegeix amb fluïdesa i frescor, tal com es devia llegir l’original. La veritat és que només podem queixar-nos de dos errors de concordança a finals del llibre. Ja sabeu que sempre “rasco” a veure què trobo.

En resum, doncs, aquest llibre us agradarà si us agrada la literatura de viatges, o els dietaris, o la literatura directa, sense guarniments ni pretensions. És una bona manera de conèixer l’editorial i de fer un primer contacte amb Sanmao, una autora que, fins ara, no s’havia traduït a cap llengua occidental (és estrany que no s’hagi traduït mai al francès), però que gaudeix d’una gran fama a Taiwan i a la Xina, on continua venent milions de llibres.

5 llibres per al dia de Reis

tres-cuerpos-liu-cixinArribem justos, sí, però segur que algú de vosaltres encara no té el regal de Reis a punt i la nostra llista li farà servei. O, ves a saber, potser us vindrà de gust regalar-vos algun d’aquests llibres per desempatxar-vos de tanta festa.

Comencem per quatre històries de les quals podem parlar amb coneixement de causa: les hem llegit tots quatre i ens han agradat molt.

Com podeu veure, són pocs però hi ha de tot. Tenim El problema de los tres cuerpos, una novel·la de ciència ficció que s’ha venut com els xurros a la Xina i en altres països. També tenim Profiler, el primer thriller de la trilogia que ha escrit en Lei Mi, i clarament el millor llibre dels tres. A continuació tenim un clàssic contemporani, en Yan Lianke, que ens transporta al seu univers particular: un poble enmig de les muntanyes on podem veure com el progrés imparable i accelerat de la societat xinesa afecta les comunitats rurals. I tanquem la llista amb un altre clàssic, un dels millors autors xinesos del segle XX: Lao She. Per a mi, tot el que escriu és bo, i és capaç de retratar mil realitats diferents.

Però no ens aturarem aquí. Com en altres ocasions, volem dedicar un apartat als lectors més aventurers, als qui es refien del nostre instint i trien llibres que encara no hem llegit. Mireu què tenim a la llista d’espera:red-dust-murong

El llibre de Murong ens arriba per correu la setmana que ve, i també el podeu trobar en francès. Pel que fa a Ha Jin, és un autor de solvència contrastada que ja hem llegit abans, mentre que Chutzpah! ens ofereix un recull de relats d’autors més o menys novells de la Xina, o sigui que és una bona manera de veure què s’hi està escrivint.

Per tancar l’entrada d’avui, us direm que estem pendents de la publicació de Dear Friend, from my Life I Write to You in Your Life, de Yiyun Li, que sembla que sortirà a finals de febrer, i Une famille explosive, de Yan Ge, que sortirà abans, aquest mes de gener. Si voleu llegir un tastet en anglès d’aquesta última, podeu provar aquesta mostra de traducció de la Nickie Harman que trobareu al club de lectura de la Universitat de Leeds, una iniciativa fantàstica que m’agradaria poder seguir més de prop.

Agafeu aire, que ja veieu que l’any comença amb força!