Una tria difícil

polletsM’adono ara, a bones hores, que no vaig arribar a penjar la meva proposta de llibres per a Sant Jordi, i veig que hi tocava un tema que em preocupa: la dificultat de trobar llibres que realment m’agradin. Aprofito, doncs, per compartir amb vosaltres la meva opinió amb l’esperança de saber si us passa igual… o si és que sóc massa exigent. Deia això:

[Abril 2017]

No sé si us passa com a mi, però darrerament em costa trobar llibres traduïts del xinès que vagin més enllà de les 3 estrelles (en la meva classificació, el màxim són 5). Trobo que hi ha autors que ens arriben pel simple fet de ser crítics amb el règim xinès, independentment de la qualitat de les seves obres. I fins i tot els que he llegit i no són un desastre es dediquen a il·lustrar una mena de “corrupció de baixa intensitat” que arriba a tots els nivells de la societat xinesa: advocats que subornen els jutges perquè es mirin els seus casos, empresaris que se’n van a sopar (o de putes) amb els seus clients per aconseguir un negoci, espavilats que fan tota mena de “trapitxeos” per buscar-se la vida…

El pitjor de tot és que la majoria d’aquests autors ni tan sols no ho expliquem amb una capa addicional de “poesia” o qualitat o com en vulgueu dir. No “vesteixen” les seves històries, i tot queda en una mena d’estil documental, sense cap dels elements que caracteritzen les obres més dignes de recordar. Els arguments són facilots i previsibles, i no hi ha aquelles papallones a la panxa que fan que t’enganxis i no puguis deixar el llibre sobre la taula. Segurament m’entendreu si, per exemple, us llegiu Dancing through red dust i el compareu amb Chroniques de Zhalie. En el primer, trobem un recull immisericorde de “pecats” de corrupció, sense cap mena de guarnit, mentre que en el segon les crítiques al sistema i al desenvolupament accelerat queden enllaçades en una trama molt més rica i amb més interès. (Yan Lianke for president!)

[Final de la reflexió.]

No sé si vosaltres us hi heu trobat, o si busco més del que realment hi ha… però és que tinc la sensació que hi ha tota una generació d’autors més aviat joves (caldria definir què vol dir jove) que, com deia més amunt, fan uns retrats més aviat pobres de la societat en què viuen… Com deia aquell: “¿Hay alguien más?” No vull dir que no hi hagi res per llegir, clar. Hi ha autors de qualitat demostrada com Yu Hua, Yan Lianke, Yiyun Li, Ha Jin, Mo Yan, Su Tong, Ge Fei i molts altres, però trobo que costa trobar una “nova fornada” igual d’interessant.

Seria molt interessant acumular opinions sobre aquest aspecte. Si llegiu llibres traduïts del xinès, teniu la mateixa impressió que jo? Quins autors són mereixedors de la vostra confiança? Si llegiu literatura en xinès, sense traduir, heu trobat algun autor que considereu que valdria la pena fer arribar als qui llegim en altres idiomes?

 

Anuncis

I Premi Marcela de Juan: Alicia Relinque

pabellon-peonias-relinqueEl dia 16 d’octubre es va atorgar el I Premi Marcela de Juan, que premia la traducció al català o al castellà d’una obra escrita en xinès (només s’accepten traduccions directes). La idea és alternar les edicions que premiïn el català i el castellà, i donar un premi cada dos anys. Aquest any, es premiava la traducció al castellà.

L’acte va ser senzill i amè, amb parlaments de diversos membres de l’estructura que dona cobertura al premi: el president de l’Institut Confuci, la rectora de la UAB, el degà de la Facultat de Traducció i Interpretació (UAB), la presentadora de l’acte… Tots van estar molt encertats en el seu camp, però cap no va igualar la lucidesa, l’energia i l’entusiasme del parlament de la guanyadora, Alicia Relinque Eleta.

A l’Estat espanyol no hi ha moltíssims traductors del xinès, però la veritat és que n’hi ha de molt bons. La guanyadora d’aquesta edició n’és una mostra. Només cal dir que l’obra que li ha valgut el premi és El pabellón de las peonías, una obra mestra de la literatura xinesa que, al meu parer, acumula diversos factors de dificultat:

  • Escriptura en xinès clàssic, que sol ser més sintètic (i críptic) que l’actual.
  • L’obra original és una peça de teatre que combina diversos estils narratius: prosa, teatre pròpiament dit i poesia.
  • El text està ple de referents i al·lusions totalment desconeguts per a la majoria de lectors hispanoparlants. Ha calgut posar-hi una bona quantitat de notes de traducció.

I segur que em deixo alguna cosa. Ja podeu intuir, doncs, que es tracta d’una traducció molt treballada que constitueix una aposta editorial arriscada, i el jurat ha volgut reconèixer el projecte amb aquest premi. Per rematar-ho, la presentació de l’editorial Trotta és brillant, amb tapa dura i paper de qualitat.

Com deia més amunt, el parlament que ens va adreçar Alicia Relinque va estar ple d’explicacions i exemples sobre com havia procedit a fer la traducció, i ens va deixar sorpresos per l’energia i la passió amb què parlava de la feina feta. Jo no la coneixia, tot i que sí que li havia llegit alguna traducció, i em va sorprendre molt agradablement la simpatia i la familiaritat amb què ens va parlar.

Si anem més enllà de l’obra guanyadora, puc dir que estic contenta de veure que el panorama de la traducció del xinès té professionals preparats per continuar fent-nos arribar literatura xinesa de la bona, i crec que la iniciativa encapçalada per Helena Casas-Tost és una bona manera de fomentar i promocionar la traducció d’aquest idioma.

Per acabar, no puc no recomanar-vos un parell de traduccions en què ha participat Alicia Relinque Eleta:

  • Jin Ping Mei o El erudito de las carcajadas. Aquesta edició de luxe d’Atalanta està traduïda, prologada i anotada per Relinque. Una joia de la literatura clàssica xinesa, coneguda pel to pujat de les històries que hi passen. Però no us deixeu enganyar: no tot s’acaba al llit. En aquest blog hem parlat de la traducció al francès d’aquesta obra.
  • El sueño del pabellón de oro. En aquesta ocasió, Relinque és la revisora de la traducció. Per a mi, aquesta és la millor obra de la literatura xinesa clàssica. Són dos totxarros que val molt la pena llegir. En aquest blog hem dedicat una entrada al primer volum i una altra al segon.

Això és tot. Ara, toca esperar l’edició del 2019, que premiarà una obra xinesa traduïda al català. Mentrestant, podeu trobar més informació sobre el lliurament d’aquest premi a la web de les entitats que han organitzat aquest certamen: la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, el Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i la Fundació de l’Institut Confuci de Barcelona.

Dia de la traducció 2017: Mireia Vargas-Urpí

Igual que l’any passat hem volgut celebrar amb tot vosaltres el Dia de la Traducció, dia de Sant Jeroni, patró dels traductors. Al blog L’illa deserta, germà bessó d’aquest, trobareu més informació sobre aquest tema.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAquesta vegada parlem amb la Mireia Vargas-Urpí, una traductora del xinès amb un perfil eclèctic, ja que toca moltes tecles diferents. La Mireia és llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona (anglès i xinès al català) i doctora en Traducció i Estudis Interculturals per la mateixa universitat. Així mateix, és una investigadora molt activa: pertany al Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i al Grup de Mediació, Interpretació i Recerca en l’Àmbit Social (MIRAS). Per arrodonir la seva activitat acadèmica, és professora visitant a la Universitat Pompeu Fabra, on imparteix assignatures de mediació cultural i de traducció de l’anglès al català, i també ha estat docent en diversos màsters de l’estat espanyol relacionats amb la traducció del xinès i la mediació intercultural, camp al qual està molt dedicada. Si sortim de l’àmbit acadèmic, cal destacar que és traductora jurada del xinès al català i que també ha tocat la traducció literària: ha traduït el segon volum de les memòries de Sanmao, que publicarà _Rata: el proper dia 4 d’octubre.

Mireia, quan et vas matricular a la carrera de Traducció i Interpretació calia triar un idioma principal, que en el teu cas era l’anglès, i un de secundari. Per què va ser el xinès? Ja tenies clar que t’hi volies dedicar o, com en el meu cas, la tria va ser accidental?

Jo tenia clar que volia que fos un idioma dels que llavors dèiem «exòtics» (ara segur que ja no és políticament correcte dir-los així). Pensava que l’alemany, el francès o l’italià, per exemple, sempre els podria estudiar a l’escola oficial o en alguna acadèmia. En canvi, de xinès, japonès, àrab o rus, l’oferta era, aleshores, molt més limitada (estem parlant del 2002). La tria entre aquestes llengües exòtiques va ser una mica a base de descartar les que ja d’entrada no m’atreien (el rus, per exemple, no em cridava gens l’atenció), però també hi va influir el professor de geografia que vaig tenir al batxillerat. Sovint ens parlava de la Xina com el «gegant adormit», ens parlava de la seva gran extensió i del seu potencial… i vaig pensar que, havent-hi tanta gent a la Xina, a la força seria útil saber xinès en el futur.

Com hem dit més amunt, cobreixes un espectre força ampli d’activitats que estan relacionades amb el xinès, la traducció i la mediació intercultural, i val la pena parlar una mica de cadascuna. Començarem per la teva dedicació a la traducció. Atesa l’alta activitat docent i investigadora que tens, et queda gaire temps per fer traduccions? De quina mena són?

Aquests darrers anys la veritat és que, com bé dius, he tingut i tinc poc temps per traduir. També haig de dir-te que em dol l’ànima cada cop que rebutjo una traducció per falta de temps, perquè la veritat és que les gaudeixo molt i és una feina que m’omple… tot i que sóc molt cul inquiet i també penso que no m’hi sabria estar, només traduint; tot el que faig m’agrada molt!

Fins l’any passat, sempre havia mirat de combinar l’activitat a la universitat (docència i recerca) amb traduccions esporàdiques que m’arribaven d’agències: convenis, contractes, estatuts, documentació relacionada amb importació o exportació… Trobo molt important mantenir aquest contacte amb el món professional, encara que no sigui constant, perquè part de la meva docència es basa en formar futurs traductors. A banda d’aquestes traduccions «petites», un dels encàrrecs per a mi més importants va ser la traducció de 12 entrades del blog de Wang Keqin, un periodista xinès que ha denunciat molts casos de corrupció, per a la tesi doctoral de Vicenç Sanclemente (actualment, el director de Radio 4). Va ser una experiència boníssima, en molts sentits.

Portada_SanmaoI l’any passat va ser l’any que vaig fer realitat un dels meus somnis des de feia molt de temps: la meva primera traducció literària. Ha sigut amb la Sanmao, una autora que m’encanta. Té un estil fresc i proper, tot i que les al·lusions a la cultura xinesa són inherents i, per tant, cal treballar-hi per fer-les arribar al lector sense allunyar-lo del fil de la narració. Ja la coneixia d’abans, però ha sigut traduint-la que el personatge i les seves vivències m’han atrapat. Diaris de les Canàries té relats de tots colors, és un bon reflex de com va ser la Sanmao i de com va ser la seva vida, i per mi ha sigut un regal poder-me estrenar així en el món de la traducció literària.

Tornant a la teva pregunta inicial, de si em queda temps per traduir, una de les coses que m’ha agradat de traduir la Sanmao és que des de l’editorial, :Rata_, ens van deixar ben bé 9 mesos per fer la traducció, tant a mi com a la Irene Tor Carroggio, que ha estat la traductora cap al castellà. Va ser un marge de temps generós i, per tant, assequible per mi, sobretot tenint en compte que ho combinaria amb la feina de la universitat… i que no volia deixar de tenir vida pròpia! A més a més, amb la Irene ens hem ajudat moltíssim, hem compartit recursos, hem comentat solucions… això també ha sigut molt engrescador.

Parlem de traducció no literària: tu ets una de les tres traductores jurades del xinès al català que hi ha a Catalunya. Això vol dir que tens molta feina amb traduccions d’aquesta mena? O el mercat és petit?

He fet molt poques traduccions jurades del xinès al català, bàsicament expedients universitaris i poca cosa més. Tinc la intuïció que molta documentació oficial de la Xina, quan és per a exportació, arriba en anglès (o en format bilingüe xinès-anglès) i llavors ja no cal passar per al traductor de xinès. Potser si fos traductora jurada del xinès cap al castellà la resposta seria diferent… no ho sé, no t’ho sé dir. En tot cas, sí que he de dir que sortir al registre de traductors jurats habilitats per la Direcció General de Política Lingüística ha fet que m’hagin anat arribant encàrrecs de traduccions no jurades. Ser traductor jurat no deixa de ser una garantia de qualitat de cara a clients potencials i suposo que sortir a una web oficial dóna molta més confiança que anunciar-te només en el teu propi blog…

Allunyem-nos de la traducció i passem a un altre àmbit en què tens una gran activitat: la mediació intercultural. Quins aspectes toques? Fas de mediadora? Intèrpret? Et centres més en la part acadèmica i investigadora?

Tot va començar quan vaig fer d’intèrpret als serveis públics per al Consell Comarcal del Vallès Occidental. Va ser només durant un temps, just quan vaig tornar de la Xina després de llicenciar-me. Treballava sobretot en escoles: estaven arribant moltes famílies xineses (era als volts de 2008) i calia matricular els fills, fer reunions de seguiment… A vegades tot eren bones notícies (que si el nen és bo, que si treu bones notes, que si és treballador…), i a vegades em trobava amb alguns «marrons» que tela marinera, i això que la meva dedicació era bastant puntual, perquè només hi anava quan des d’alguna escola se sol·licitava el servei. Les mediadores que s’hi dediquen a temps complet t’expliquen situacions ben complexes.

Ho feia sense considerar-me realment intèrpret: hi anava només per ajudar i per fer el que pogués. Amb la primera tesina de màster, la Sara Rovira em va animar a explorar aquest terreny. I quin bon ull que va tenir! Vaig descobrir els codis deontològics que regeixen la professió, em vaig adonar de tot el que havia fet malament i vaig decidir que aquest havia de ser el tema de la meva tesi. Paral·lelament, a la UAB naixia el grup de recerca MIRAS. La Sara també m’hi va posar en contacte i pràcticament hi col·laboro des del principi.

MIRASDes que vaig començar la tesi, vaig deixar de dedicar-me a la interpretació als serveis públics (la frontera amb mediació intercultural és difusa, però sovint es fan servir els dos termes per un igual… crec que això donaria per una altra entrevista!), però hi he continuat vinculada per la recerca i per la docència. Hi he fet recerca individual, sobretot amb la tesi i amb articles que he escrit a partir de la recollida de dades de la tesi, i he tingut la sort de poder-hi fer recerca en grup, amb MIRAS, amb unes companyes fantàstiques de qui he après molt. Estem especialment contentes del nostre últim projecte sobre interpretació judicial: vam tenir accés a un corpus de vídeos de judicis interpretats, reals, i n’hem analitzat 55. Les dades són escandaloses, i més si tens en compte que la Directiva Europea 2010/64/UE sobre interpretació judicial ja està transposada i que, segons aquesta directiva, l’acusat hauria de poder entendre, en tot moment, què s’està dient al seu judici. Quan s’interroga l’acusat, això sí que s’interpreta —amb tota mena d’errors, això també cal dir-ho—. Ara bé, imagina’t que entra un testimoni i s’interroga el testimoni, que presenta proves contra l’acusat. Molt sovint, aquests interrogatoris a testimonis no s’interpreten i això fa que l’acusat es trobi en situació d’indefensió, se li està negant un dret bàsic. Aquest és només un exemple dels fragments que sovint no s’interpreten als judicis.

La recerca en interpretació als serveis públics, sigui en l’àmbit que sigui (escoles, hospitals, serveis socials, jutjats…), té un punt d’activisme, i potser per això t’hi bolques. En el fons el que ens agradaria és contribuir a una societat més justa i amb més oportunitats per a tothom.

Finalment, pel que fa la docència, tinc la sort de poder aplicar tot el que he après (amb la meva pròpia experiència, llegint i investigant) en assignatures del màster i del grau a la Universitat Pompeu Fabra. L’assignatura de mediació intercultural per a mi és molt especial: me l’he fet meva. Cada any els alumnes m’ho diuen: «es nota que t’agrada». Fem molts debats, parlem molt de com es podrien enfocar diferents situacions, i al final sóc jo qui aprèn d’ells.

Ara que parlem del MIRAS, també volem parlar de la feina que has fet amb el TXICC, grup que va elaborar la Guia de tractament de mots xinesos. Aquesta guia, que es va publicar en català i en castellà, conté una sèrie de directrius i orientacions per intentar posar una mica d’ordre en l’ús que es fa de les paraules d’origen xinès. Com creus que una obra d’aquesta mena pot ajudar a la mediació intercultural?

Mireia_Vargas_conferenciaQuan parlem de mediació intercultural, hem d’imaginar un perfil polifacètic. A mi sempre em ve al cap la Begoña Ruiz de Infante, la referent de la mediació intercultural amb xinesos a Catalunya. Per tant, un mediador intercultural perfectament es pot trobar que ha de redactar un document sobre el col·lectiu xinès del barri on treballa, o sobre la concepció de la salut en la cultura xinesa, o sobre l’educació a la Xina, i que ha de fer servir tot de paraules d’origen xinès, algunes més conegudes (com poden ser el yin-yang o el qi), però d’altres no tant, o no gens, i que, per tant, ha de prendre decisions sobre com fer servir aquests referents en el text. Transcriure, adaptar o traduir? A les guies del TXICC, tant en català com en castellà, es recull aquest debat, per exemple. L’ús de formes coherents i estàndards (mitjançant l’ús del pinyin) per a noms propis i topònims també són exemples de bones pràctiques fàcilment aplicables en la mediació intercultural.

Per acabar, d’entre les diverses facetes que tens, n’hi ha alguna que t’agradi més que les altres? O, simplement, t’agrada aplicar els teus coneixements i formació en diversos camps?

Diria que totes m’agraden per un igual i, a sobre, he tingut la sort de poder conèixer gent meravellosa en totes aquestes facetes, ja sigui en la recerca, en la docència, i en els encàrrecs professionals… Això també és molt important!

M’agrada molt combinar-les totes; ja t’he dit al principi que sóc un cul inquiet… tot i que la dispersió també genera certa angoixa a vegades, això no t’ho negaré. La sensació de no arribar a tot, o de no poder aprofundir en tot per igual. El repte, a vegades, és saber dir que no per poder-te centrar en el que tens entre mans.

Moltes gràcies, Mireia, per haver-nos explicat tantes coses. La veritat és que en aquest blog ens centrem tant en la traducció que, de vegades, se’ns escapen altres aspectes del contacte entre cultures. Per això ha estat fantàstic conèixer un perfil com el teu, que toca diversos aspectes d’aquest contacte. Esperem que la traducció de la Sanmao tingui molt èxit i… esperem parlar-ne en aquest blog més endavant!

Bon dia de la traducció a tothom!

The Wangs vs. The World

Jade Chang. The Wangs vs. the World.
Editorial: Mariner Books, NYC.
Versió Kindle equivalent a 371 pàgines.

Wangs-worldAquest llibre és una cosa estranya que es queda a mig camí entre una road movie amb característiques xineses, un repàs dels canvis socials i econòmics a la Xina, una crítica a l’educació de fills malcriats acostumats a tenir de tot… i tot això va acompanyat per la tossuderia del pare de família, el Sr. Wang, a qui l’autora caricaturitza lleugerament fent-lo parlar un anglès que no acaba de ser correcte. En resum: per a mi, intenta cobrir tantes coses que no acaba de fer-ho bé. Anem per parts.

La història comença quan en Charles Wang, un magnat de la indústria de la cosmètica, pren una sèrie de decisions arriscades i perd tot el que havia guanyat. Tot: casa, fàbriques, cotxe… L’única de la família que, en principi, mantindrà els diners, és la filla gran, la Saina, que aparentment està desvinculada de la família i viu a l’altra punta dels Estats Units. Amb això comença un viatge en cotxe des de Bel-Air fins a un poblet de l’estat de Nova York.

El primer que cal fer abans d’emprendre el viatge és passar a recollir els dos fills més joves, que no poden continuar estudiant per falta de diners. I, és clar, no s’ho prenen gaire bé, especialment la filla petita, la Grace, que ens recorda vagament la Hillary, la cosina del príncep de Bel-Air (segur que heu vist la sèrie, protagonitzada pel Will Smith): una nena malcriada acostumada a tenir-ho tot i que dóna més importància al seu paper com a influencer i al seu blog que al que li està passant a la seva família, fins que s’adona de tot plegat.

A més de la història personal de la Grace, també veurem l’evolució de la Saina, la filla gran, que és artista i passa per un període una mica obscur, i la història de l’Andrew, el fill mitjà, que no acaba de tenir clar si vol ser monologuista o què.

Fins aquí, sembla que sigui una història familiar i prou, oi? Doncs hi hem d’afegir la visió que ens dóna de Taiwan i de la relació que té amb la Xina continental: per què hi ha xinesos, en aquesta illa? què va passar? En Charles té l’obsessió de recuperar els terrenys que havien estat de la seva família abans de marxar cap a Taiwan, i a partir d’aquí l’autora intenta retratar les diferències entre els dos països, entre l’abans i l’ara de la Xina continental…

I és aquí on trobo que es queda una mica curt, com a mig camí. És difícil encarregar-se d’assumptes de família i, al mateix temps, intentar retratar la difícil relació que hi ha entre les dues parts (la Xina i Taiwan). Així mateix, trobo que el final és massa sobtat i, permeteu-me que ho digui, tòpic. En resum, és un llibre facilot que no acaba de complir el seu objectiu, però no tothom pensa el mateix, o sigui que us convido a llegir aquesta ressenya que n’han fet a The Guardian.

Deures d’estiu 2017

Fa temps que vaig publicar l’última entrada, però, com ja us vaig dir, he estat llegint tot de llibres de cara al concurs Marcela de Juan i no he tingut gaire temps per llegir altres coses…

Per aquest motiu, la llista d’enguany és totalment a l’aventura: els llibres que hi incloc no els he llegit, però m’agradaria fer-ho ben aviat. Ja veureu que hi ha una mica de tot:

dear-friend-yiyun-liCom podeu veure, la llista està dominada per dones, cosa poc habitual. Per a més inri, encapçala la llista una de les meves autores favorites, la Yiyun Li. En aquest cas, no trobareu una novel·la, ni relats curts, sinó una mena d’autobiografia d’aquesta autora on ens ofereix reflexions sobre la seva vida. Val la pena provar-ho.

Un altre candidat a quadern d’estiu és The leavers, un llibre força diferent del que solem trobar en aquest blog. Aquí es tracta d’un nen que perd la mare (literalment, la perd: se’n va un dia a treballar i no torna) i és adoptat per gent no xinesa. Veurem què passa quan ha de marxar del Brooklyn on viu i com s’adapta a la nova situació.

El tercer, de Lijia Zhang, fa temps que el veig recomanat per usuaris a Twitter i en algun altre blog. El tema és més habitual: una noia volta pels carrers de Shenzhen i ha de triar entre clients… Es veu que la història es basa en l’àvia de l’autora, que va ser venuda a un burdell de joveneta.

Canviant totalment d’estil, sembla que el llibre de Jade Chang pot ser divertit: una família s’arruina i se n’ha d’anar de la casa que tenen a Bel Air. Agafen l’única cosa que els queda, el cotxe, i se’n van cap a l’estat de Nova York (l’estat, no la ciutat) per quedar-se a casa de la filla gran. Com podeu veure, una mena de road movie.

the-boat-rockerTanquen la llista dos autors dels quals ja hem parlat en aquest blog i n’hem llegit coses: Ha Jin i Su Tong. El llibre de Ha Jin promet i ja fa temps que el tinc pendent de lectura: un periodista expatriat ha d’investigar i escriure sobre la seva ex-dona, cosa que el pot posar en contra de gent d’una certa influència. Pel que fa al llibre de Su Tong, l’escenari és la Xina rural del sud, i utilitza tres personatges adolescents per oferir-nos una història sobre les relacions humanes, els records…

Si cap d’aquests llibres no us convenç, no patiu: aquesta tardor parlarem d’algun altre llibre que val molt la pena, i també continuarem valorant les funcions que ens ofereix l’app de Pleco, tindrem la tradicional entrevista del Dia del Traductor… Tenim feina, molta feina!

Bon estiu!