Crystal Wedding

Xu Xiaobin. Crystal Wedding.
Traductora: Nicky Harman.
Editorial: Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.

Crystal Wedding és una obra peculiar i, al mateix temps, “normal”. L’autora ja ens avisa al pròleg:

[En comparació amb el seu llibre anterior]: "It doesn’t have the same richness of description; there is none of the mystery or magic of my other writing —the language is simple and unadorned, devoid of symbolism and metaphor. It is the story of an ordinary female intellectual in China, charting the events of the fifteen-year period between her wedding and her divorce. Reflected in her individual fate, we see the changes wrought in the country at large over the course of those fifteen years of Chinese history."

Crystal-weddingEstic totalment d’acord amb ella: el llenguatge és simple, les frases són curtes, sense “guarnicions” inútils. Ara bé, una mica de màgia o de misteri o de ves a saber què sempre va bé, ja que si tenim una història ordinària (o comú, o com en vulgueu dir) i, a sobre, l’expliquem tal qual, el resultat és un llibre pobre, una història més sobre la vida a la Xina. I, a més, el fet que se centri tant en la protagonista, la Tianyi, i deixi la resta de personatges no en segona, sinó en quarta fila, debilita encara més la història.

No negaré que una història sobre la Xina sempre té un cert interès pel simple fet de proporcionar-te una finestreta per veure què hi passa, però trobo que si no es reforça donant importància a la vida de diversos personatges, la trama queda massa despullada. En la meva humil opinió, la Tianyi és extremadament egocentrista. Va i ve de casa com vol, sense tenir en compte que viu amb dues persones més (el seu marit i el seu fill). No dona la impressió que treballi massa, no dona la impressió que s’impliqui gaire amb ningú.

Tornem al paràgraf inicial, on l’autora ens explica que podem veure l’evolució del país a través de l’evolució individual de la protagonista. Crec que hauria pogut treure més profit d’això. La història està tan centrada en la Tianyi que costa veure què passa al seu voltant. Com a molt, podem veure què passa a la seva família.

Mereix menció a part la relació entre la Tianyi i la seva mare, per una banda, i la relació entre la Tianyi i la sogra, per l’altra. Tant la mare com la sogra són personatges absolutament desagradables, incapaces de donar suport a la Tianyi ni d’entendre-s’hi. No demostren interès per ella ni, pràcticament, pel net. D’aquesta manera, doncs, ella es troba aïllada i sense suport, i tampoc sembla que les seves amigues li facin gaire costat. I tampoc no s’entén amb el marit. El resultat és una ànima vagant que, com he dit més amunt, va totalment a la seva i no té en compte el seu entorn. I se n’adona quan és massa tard, quan el seu fill ja entra en la desena i comença a tenir problemes.

Potser la clau de tot plegat està en el títol: “crystal wedding”. El matrimoni és una figura de vidre? És com un bonsai que cal anar retallant i redreçant? Al mateix temps… pot arribar a ser una gàbia de vidre? La protagonista fa un esforç raonable per mantenir-lo? O potser és diferent del que s’esperava? El matrimoni limita la nostra llibertat com a dones? I la maternitat? Hem d’estar sempre pendents de la família i els fills? Hem de fer la nostra?

Segurament, l’objectiu final del llibre és que ens plantegem totes aquestes preguntes i moltes altres. En aquest sentit, podem dir que ha complert la missió que tenia.

No volia acabar sense parlar de la traductora. Nicky Harman és una traductora completa i amb experiència. És una de les creadores del Club de lectura de la universitat de Leeds, i ha traduït obres de Yan Ge, Jia Pingwa, entre d’altres. Si voleu llegir més coses traduïdes per ella, podeu provar amb aquests llibres:

 

The Wangs vs. The World

Jade Chang. The Wangs vs. the World.
Editorial: Mariner Books, NYC.
Versió Kindle equivalent a 371 pàgines.

Wangs-worldAquest llibre és una cosa estranya que es queda a mig camí entre una road movie amb característiques xineses, un repàs dels canvis socials i econòmics a la Xina, una crítica a l’educació de fills malcriats acostumats a tenir de tot… i tot això va acompanyat per la tossuderia del pare de família, el Sr. Wang, a qui l’autora caricaturitza lleugerament fent-lo parlar un anglès que no acaba de ser correcte. En resum: per a mi, intenta cobrir tantes coses que no acaba de fer-ho bé. Anem per parts.

La història comença quan en Charles Wang, un magnat de la indústria de la cosmètica, pren una sèrie de decisions arriscades i perd tot el que havia guanyat. Tot: casa, fàbriques, cotxe… L’única de la família que, en principi, mantindrà els diners, és la filla gran, la Saina, que aparentment està desvinculada de la família i viu a l’altra punta dels Estats Units. Amb això comença un viatge en cotxe des de Bel-Air fins a un poblet de l’estat de Nova York.

El primer que cal fer abans d’emprendre el viatge és passar a recollir els dos fills més joves, que no poden continuar estudiant per falta de diners. I, és clar, no s’ho prenen gaire bé, especialment la filla petita, la Grace, que ens recorda vagament la Hillary, la cosina del príncep de Bel-Air (segur que heu vist la sèrie, protagonitzada pel Will Smith): una nena malcriada acostumada a tenir-ho tot i que dóna més importància al seu paper com a influencer i al seu blog que al que li està passant a la seva família, fins que s’adona de tot plegat.

A més de la història personal de la Grace, també veurem l’evolució de la Saina, la filla gran, que és artista i passa per un període una mica obscur, i la història de l’Andrew, el fill mitjà, que no acaba de tenir clar si vol ser monologuista o què.

Fins aquí, sembla que sigui una història familiar i prou, oi? Doncs hi hem d’afegir la visió que ens dóna de Taiwan i de la relació que té amb la Xina continental: per què hi ha xinesos, en aquesta illa? què va passar? En Charles té l’obsessió de recuperar els terrenys que havien estat de la seva família abans de marxar cap a Taiwan, i a partir d’aquí l’autora intenta retratar les diferències entre els dos països, entre l’abans i l’ara de la Xina continental…

I és aquí on trobo que es queda una mica curt, com a mig camí. És difícil encarregar-se d’assumptes de família i, al mateix temps, intentar retratar la difícil relació que hi ha entre les dues parts (la Xina i Taiwan). Així mateix, trobo que el final és massa sobtat i, permeteu-me que ho digui, tòpic. En resum, és un llibre facilot que no acaba de complir el seu objectiu, però no tothom pensa el mateix, o sigui que us convido a llegir aquesta ressenya que n’han fet a The Guardian.

The Man with the Compound Eyes

Wu Ming-Yi. The Man with the Compound Eyes.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Harvill Secker, agost 2013.
Títol original: 複眼人.
Versió Kindle equivalent a 307 pàgines.

man-compound-eyes-wu-ming-yiAquest és un llibre estrany, molt estrany. Les crítiques li són totalment favorables, miris on miris. Tot i així, a mi m’ha resultat una història difícil de digerir, amb elements màgics, o surrealistes o com en vulgueu dir, que s’escapen del que són els meus gustos habituals. I, ja em perdonareu, però no li acabo de trobar la gràcia a això dels “compound eyes”… accepto crítiques! (Poseu-les als comentaris.)

De tota manera, com sempre, les coses no són blanc o negre i el llibre també té les seves coses postives. La història ens porta a Taiwan, lluny de la capital, i ens acosta a les minories ètiques originàries de l’illa. La protagonista, l’Alice, ha perdut fill i parella, i està una mica descolocada. L’arribada d’una mena de cicló ple de merda (sí, escombraries i restes diverses) la farà reactivar, ja que també es queda sense casa i troba un noi sortit d’alguna illa desconeguda, l’Atile-i, amb qui resseguirà la ruta en què es van perdre el seu fill i home.

Tot això va acompanyat d’una rica descripció de l’illa: gent, vegetacions, costums… tot plegat una narració situada en un lloc menys idílic del que sembla, on la natura reclama el seu espai. Diuen que aquest llibre es podria considerar una mena de “paràbola ecològica” i que l’autor, Wu Ming-Yi escriu sobre “ecofantasia”, i segurament és veritat, si hem de jutjar sobre la base d’aquest llibre: segons el blog Full Stop, l’autor es va basar en informació sobre el que anomenen “Pacific Garbage Patch”, una part de l’oceà Pacífic on s’acumulen tot de residus que van flotant on els porten els corrents marins.

No sé. Potser als qui us agrada més la literatura fantàstica us enganxarà més que a mi, però per a mi deixa massa assumptes per tancar…

Une famille explosive

Yan Ge. Une famille explosive.
Trad. Alexis Brossolet.
Ed. Presses de la Cité.
Títol original: 我们家。
Versió Kindle, equivalent a 320 pàgines.

womenjiaEn aquest llibre, Yan Ge ens presenta una família plena de desavinences i secrets. La narradora, una noia jove, és la filla del protagonista i, tot i que se’ns diu que està boja, no acabem de saber ben bé què li passa ni perquè. I això sí que m’ha fotut, perquè és de les poques coses que ens quedem sense saber.

Pel que fa a la resta, coneixerem tota una sèrie de personatges amb una varietat de caràcters realment al·lucinant. El protagonista, per exemple, que es diu Shengqiang i és el germà petit de la família, és un home de negocis que ha hagut de treballar molt per guanyar-se el seu lloc, està convençut que sa mare li dóna la tabarra més del que tocaria i es fa un fart de beure i anar amb dones… que no són la seva. La seva dona, precisament, està ja farta d’aquesta situació, però tampoc s’atreveix a deixar-lo per motius diversos. La germana d’en Shengqiang és la gran dels tres germans i és una presentadora de televisió vinguda a menys que torna al seu poble envoltada de misteri… i també hi ha misteri entorn del germà mitjà, en Zhiming, que té algun compte pendent, sobretot amb la mare.

Ai, la mare. És, segurament, el personatge més hilarant i enervant de la història, una mica en la línia de les mares que dibuixa en Jonathan Franzen: unes mares que solen ser emprenyadores, “mandones” i que solen estar obsesionades amb fer que es compleixi la seva voluntat, peti qui peti.

Veient tot això, podeu pensar que és un llibre divertit. I tindreu raó. Une famille explosive es llegeix ràpidament, és divertit i, alhora, conté algunes al·lusions als canvis que ha patit la societat xinesa, com ara quan ens explica els llocs que en Shengqiang coneixia de jove i que ja no existeixen. Dit això, però, m’adono que últimament només faig que llegir llibres d’autors xinesos que retraten una mena de corrupció de “baixa intensitat”, present a tots els nivells de la vida quotidiana. No estem parlant d’estafes a gran escala, sinó de convidar els clients a sopar per tancar un tracte, aconseguir-los “companyia femenina”… i tot regat amb litres i litres d’alcohol, fins al punt que en Shengqiang té problemes de salut.

Una qüestió a part, però, és com un llibre que, en origen, es diu 我们家, que, de bones a primeres, podríem traduir com a La nostra família, s’acaba convertint en “Una família explosiva”, sense oblidar la proposta anglesa, que és The Chilli Bean Paste Clan (com a mínim aquí es fa referència al negoci familiar). Sí, ja sabem que amb els títols es fan meravelles, però potser aquest cop han anat massa lluny? O és que jo sóc poc creativa?

En resum, doncs, podríem dir que és un llibre en la línia habitual de Yan Ge, que ens ofereix històries plenes de color i molt àgils de llegir, tot i que li trobo a faltar una mica de gravitas. Però bé, és jove i això ja li vindrà amb l’edat. Ja vam parlar del seu White Horse en una altra entrada i, si voleu saber alguna cosa més sobre la seva vida personal, us podeu llegir aquest article i sabreu que viu a … Irlanda! 

The blade of silence

blade-silenceLei Mi. The blade of silence.
Traductor: Holger Nahm.
Beijing Guomi Digital Technology, desembre 2013.
Versió Kindle, equivalent a 506 pàgines.

Diuen que “no hay dos sin tres”, i aquí tenim el tercer lliurament de les aventures d’en Fang Mu, un policia amb tendències asocials que fot el nas a tot arreu.

Aquesta vegada, però, la història no té el mateix ganxo que a Profiler o a Skinner’s Box. Els crims i els motius són molt més “normals” i previsibles: tràfic de nens, corrupció policial… Fins i tot el personatge principal és diferent, menys ferreny, més obert… En resum: no és ben bé el que m’esperava.

Evidentment, hi ha interès per saber qui és el culpable, què ha passat… però la veritat és que hi ha alguna cosa que falla. Hi ha talls entre casos i no acaba de lligar-los bé.

Igual que en les novel·les anteriors, tot el dia fumen. Massa i tot. Hi ha algunes errades com als dos primer lliuraments de la sèrie, la majoria molt tontos, typos o alguna mala concordança, i també hi ha alguna confusió amb els noms dels personatges, cosa que ja trobo més seriosa.

També trobo estrany que en lloc de dir únicament Changhong repeteixi Changhong City cada vegada que surt el nom de la ciutat. Entenc que vulgui dir Lu Village perquè “lu” a seques es pot malinterpretar, però en el cas de la ciutat trobo que no és necessari, sobretot en un cas com aquest, en què el nom surt gairebé a cada pàgina.

En definitiva, crec que si us llegiu el primer llibre i, com a molt, el segon, ja en tindreu prou per saber de què va la saga. No és que aquest sigui un desastre integral, però hi ha moltes històries policíaques al món…