Death of a Red Heroine

Qiu Xiaolong. Death of a Red Heroine.
Editorial: Sceptre.
Versió Kindle, equival a 465 pàgines.

death-red-heroineJa havia llegit una altra novel·la de Qiu Xiaolong protagonitzada per l’inspector Chen, un policia amb aficions poètiques que es dedica a investigar casos diversos. Era Visa pour Shanghai, i la vaig trobar molt fluixa. En el cas de Death of a Red Heroine (atenció: possible spoiler), he de dir que està força millor, tot i que continua quedant a força distància del noir escandinau.

Aquesta és una història que enganxa, tot i que és tirant a lenta. Els girs que fa l’argument són més aviat imprevisibles, i això sempre s’agraeix. A més, l’autor aprofita per introduir el lector en el món de la burocràcia xinesa, amb dosis importants de fragments informatius sobre la societat, el Partit Comunista, els privilegis dels fills d’alts càrrecs, la visió col·lectiva dels membres del partit (“tot sigui pels interessos del partit”), les normes socials (“un home i una dona no poden compartir habitació d’hotel si no estan casats”) i moltes altres coses. Trobo que és una bona manera de presentar el seu país a la resta del món als lectors que no estan avesats a llegir sobre la Xina, i això em fa pensat que, segurament, es tracta d’un llibre pensat, directament, per a lectors no xinesos.

El que se’m fa pesat, i que ja vaig comentar en l’entrada de l’altre llibre que li he llegit, és la referència constant a dites confucianes i, sobretot, la presència abundant de poemes, ja sigui d’autors clàssics o suposadament del protagonista. Ah, i per postres diu que tradueix poesia i novel·les. Si sou traductors, entendreu que no m’empassi que un agent de policia, que ja de per si té les hores prou plenes, a sobre treballi com a traductor… de poesia… en fi.

Sincerament, aquest llibre perd força quan l’autor comença a divagar sobre poesia i sobre la visió poètica de les coses. No tinc clar que barrejar això amb assassinats i intrigues polítiques sigui una bona idea. Tot plegat, un tres molt molt peladet.

El bosque oscuro

Cixin Liu. El bosque oscuro.
Traductor: Javier Altayó i Jianguo Feng.
Títol original: 黑暗森林.
Editorial: NB Nova.
600 pàgines.

 

bosque-oscuro-liu-cixinAquesta és la segona part de la trilogia de Liu Cixin que ha sorprès el món i que va començar amb El problema de los tres cuerpos, del qual ja hem parlat en aquest blog. Us he de dir que, així com el primer volum em va enganxar i interessar molt, aquest segon se m’ha fet una mica més pesat de llegir. No té el mateix atractiu i, a més, és molt lent. De tota manera, també té punts positius, com ara que el final no es veu a venir des del principi i us pot sorprendre una mica. Ah, sí, i també hi ha una escena que és digna de fer-ne una peli. A veure si la trobeu!

Per altra banda, us volia comentar que en alguns punts el llibre mostra tendències “Corín Tellado” quan l’autor intenta introduir elements més romàntics en la història. I cal dir que no sempre se’n surt bé. Hi ha trossos una mica cursis, com ara quan ens parla de la noia inventada, i ens “regala” frases com ara “encontró su paraíso en los ojos de aquella muchacha”, que són tirant a bledes i queden una mica fora de la història. Sincerament, crec que aquest aspecte és el menys aconseguit del llibre.

En canvi, vull destacar l’habilitat dels traductors a l’hora de resoldre la traducció de detalls tècnics que devien ser molt complicats de traduir (i d’entendre, sincerament). En l’equip destaca Javier Altayó, que ja ens va oferir una magnífica traducció del primer llibre de la trilogia. En aquest cas, també, la traducció es llegeix perfectament, sense fer-nos sospitar en cap moment de determinades frases, que és el que sol passar quan les frases “rasquen” i acabes pensant que tot està mal traduït.

En resum, crec que, tot i que no està a l’altura del primer lliurament, El bosque oscuro és un bon llibre que us farà passar una estona agradable, i pot ser un bon regal de Nadal (qui no ha de fer un regal a l’amic invisible??).

POESÍA CHINA: del siglo XXII a.C. a las canciones de la Revolución Cultural

Marcela de Juan. POESÍA CHINA: del siglo XXII a.C. a las canciones de la Revolución Cultural.
Alianza Editorial
365 pàgines

Marcela-de-JuanAquest any s’ha convocat la primera edició del Premi de Traducció Marcela de Juan, que vol fomentar la traducció del xinès al català i el castellà donant un premi substanciós (4.000 €) al traductor de l’obra guanyadora. Així, doncs, m’ha semblat especialment oportú llegir alguna de les obres d’aquesta dona. L’elegida ha sigut aquesta antologia poètica que va des de mostres antiquíssimes fins a poemes de Mao i de la dècada de 1970.

El primer que m’ha agradat del llibre és que l’etapa que cobreix no es queda en la Xina clàssica, sinó que arriba fins ben ençà del segle XX. Si heu llegit poesia clàssica xinesa, veureu que el que apareix en aquest llibre és el que sol aparèixer habitualment: autors com Li Bai o Su Dongpo, temes típics com ara la pobresa del pagès, l’enyor del funcionari desplaçat, gent que beu constantment… També podreu apreciar-hi crítiques al sistema establert i queixes sobre la vida pobra del pagès, o sobre dones abandonades.

També és molt interessant la part en què podem llegir poemes de la República. Es veuen frescos, nous i moderns, molt diferents del clàssics. Valen molt la pena.

Així mateix, el llibre inclou uns quants poemes de Mao Zedong, que sempre és una cosa curiosa de veure. Quants dels nostres dirigents (electes o no) han escrit mai cap cosa que s’assembli mínimament a un poema?

Finalment, agraeixo molt la sinceritat de de Juan, que a la introducció ens comenta que, en el fons, aquestes antologies acaben incloent més o menys el mateix, i que ha considerat que calia afegir alguna cosa més moderna perquè els lectors no es morissin de l’avorriment… sembla una tonteria, però això m’ha fet mirar-me l’autora amb més simpatia.

Vull aprofitar l’ocasió per dir-vos que comencem un període molt marcat pel premi Marcela de Juan. Com alguns ja sabeu, formo part del jurat, i això vol dir que tenim molts llibres per llegir d’aquí al setembre, i que es redueix significativament el temps que queda per llegir llibres que us pugui comentar aquí (evidentment, no parlarem dels llibres que estan en concurs fins que no en sapiguem el resultat!). Per aquest motiu, és molt possible que la periodicitat de publicació sigui inferior. De tota manera, el blog continua!

Dancing through red dust

Murong. Dancing through red dust.
Trad.: Harvey Thomlinson
Ed. Make-Do Publishing, 2015.
416 pàgines.

red-dust-murongMurong és especialista a retratar les desgràcies i els “trapicheos” de la Xina més corrupta, i ho demostras clarament a Dancing through red dust. Des de la pàgina 1, en Wei Da, advocat de professió i pseudomafiós per obligació, no perd pistonada i s’embolica en tota mena de tractes corruptes: regals il·lícits a jutges o policies, suborns, invitacions a sopars, prostitució de noies… és un crack de la corrupció amb fins judicials.

No espereu un llibre amb una gran trama i grans misteris. En realitat, és com veure un documental sobre la corrupció que abunda en el sistema judicial xinès. Segons ell, tots els casos es poden resoldre pagant suborns a les persones adequades o fent un favor a qui te’l pugui haver de tornar més endavant. Un panorama gens alentador, la veritat.

Però l’home tampoc en surt indemne perquè, ja se sap: tal faràs, tal trobaràs. Arriba un punt, doncs, en què cau en la seva pròia tramp i, a partir d’aquest moment, Murong ens ofereix l’altra cara de la moneda: com un advocat de gran èxit pot acabar ocupant el lloc dels que ell tantes vegades ha menyspreat.

Igual que en el cas de Leave me alone: a novel of Chengdu, el llibre m’ha agradat però trobo que li falta ganxo. Suposo que el ganxo és, precisament, aquesta ullada a la corrupció, però per a mi li falta alguna cosa més.

Name the translator

El libre és impecable: tapes dures, paper aspre, lletra  de bona mida… és un gust llegir-lo. Ara bé, jo em pregunto si costaria tant posar el nom del traductor a la portada. Trobo que és un costum que a casa nostra és cada vegada més popular, sobretot entre editorials noves o petites, però que en el món anglosaxó no té tant de pes. I és una llastima, perquè està clar que el traductor és la meitat de l’autor. En aquest cas, és Harvey Thomlinson, i podeu trobar més informació sobre ell en aquest enllaç.

En definitiva, aquest és un bon llibre per als qui vulguin saber com funciona el sistema judicial xinès. Sí, això és un llibre de ficció i, segurament, hi ha coses que hi surten exagerades, però també tinc clar que hi deu haver un fons de veritat. No m’estranya que el govern xinès l’hagi censurat.

Si voleu més informació sobre el llibre i l’autor, A Freewordcentre en trobareu més. Fins i tot un parell de finals alternatius.

Diaris del Sàhara

Sanmao. Diaris del Sàhara.
Autora: Sanmano.
Traductores: Sara Rovira-Esteva i Irene Tor Carroggio.
Editorial: Rata, octubre de 2016.
Pàgines: 455 + annexos.

rata_portada-sanmao-catM’ha costat molt trobar el moment per escriure aquesta entrada. Diaris del Sàhara ha representat, per a mi, una lectura contradictòria, i no vull desanimar el públic davant d’un llibre que pot resultar molt interessant per a altres. Més ben dit: que és molt interessant per a molta gent, ja que Sanmao té un gran nombre de seguidors.

Així, doncs, deixeu-me dir abans de res que tot el que escric aquí és la meva opinió absolutament personal i que, almenys aquesta vegada, no us heu de deixar influir gaire pel que digui. L’autora té reputació internacional, la traducció és impecable i la presentació per part de l’editorial també és impactant.

Sanmao s’explica amb gràcia i senzillesa. No trobareu frases grandiloqüents, ni coses excepcionalment tràgiques. Cal recordar que el llibre, tal com diu el títol, és un dietari, un recull de les coses que Sanmao va veure durant l’etapa en què va viure al Sàhara Occidental, allò que tots els que ens hem criat aquí sabem que era una colònia espanyola però que no sabíem ben bé on quedava… ni què hi passava. Doncs precisament una de les coses que més valor dóna al llibre és que ens situa en l’època final del colonialisme espanyol i que retrata costums dels espanyols que hi vivien i, també, dels locals. Jo no havia llegit mai res sobre aquest tema, i només per això ja ha valgut la pena llegir-se el llibre.

Resulta curiós, però, que qui m’hagi explicat una part de la història de l’estat on visc sigui algú que no hi té res a veure: una xinesa. Sanmao retrata amb precisió fotogràfica tot el que veu. Sembla que estiguem veient una pel·lícula, en lloc de llegir un llibre. I suposo que això és el que va aconseguir enganxar els lectors quan va començar a escriure: recordem que escrivia articles, no llibres sencers, i que els anava enviant a Taiwan, on les seves històries es publicaven en diaris i tenien un gran èxit. I tot això té sentit, ja que els seus conciutadans descobrien a través d’ella moltes coses d’altres països, no només del Sàhara. Ho podreu veure si continueu llegint els llibres que publicarà Rata Books, que ha adquirit els drets per publicar-ne tota l’obra en català i en castellà.

Sí, gent, podríem dir que Sanmao va ser una precursora dels bloggers. Actualitzem la figura i ho veureu més clar: imagineu-vos un català que se’n va a viure a la Xina i que fa un blog on explica el que fa cada dia. No seria el mateix? No el seguiríeu? Jo sí. Potser per això entenc l’èxit que va tenir al seu país. I potser per això m’ha resultat estrany llegir un llibre escrit per una xinesa… que no parla de la Xina. Quan llegeixo autors xinesos, espero veure la meva Xina. I per això us he dit més amunt que la meva opinió no és fiable en aquest cas, perquè aquest llibre és molt diferent dels que llegeixo actualment (només cal que, per exemple, feu una ullada a l’entrada sobre Les chroniques de Zhalie, de Yan Lianke).

81dctcy1zulEn general, però, crec que és un llibre molt llegible. Es tracta del primer que publica Rata Books, que neix amb la intenció de publicar en català i en castellà. El volum té una presentació molt maca, contundent, amb un paper lleugerament aspre, una imatge corporativa molt coherent (potser massa: no sé si calia introduir part de l’imagotip al peu de pàgina). Queda estrany que la foto de l’autora vagi a la contraportada, ja que m’ha fet agafar el llibre al revés alguna vegada. En definitiva, però, és un llibre que fa de bon agafar.

No podem acabar la ressenya sense parlar de les traductores de tots dos idiomes, que em consta que han treballat a fons per fer-nos arribar aquesta obra a temps i que han fet una bona feina d’equip. En el cas del castellà, la traductora és la Irene Tor Carroggio, que comença a fer-se un lloc en aquest àmbit. No hem llegit la versió castellana, però pel que sabem és precisa i de qualitat. En el cas del català, la traductora és la Sara Rovira-Esteva, a qui ja hem llegit en altres obres i que vam entrevistar aquest últim dia del traductor. Com sempre, les seves traduccions són garantia de precisió en la interpretació de l’original, i Diaris del Sàhara en català es llegeix amb fluïdesa i frescor, tal com es devia llegir l’original. La veritat és que només podem queixar-nos de dos errors de concordança a finals del llibre. Ja sabeu que sempre “rasco” a veure què trobo.

En resum, doncs, aquest llibre us agradarà si us agrada la literatura de viatges, o els dietaris, o la literatura directa, sense guarniments ni pretensions. És una bona manera de conèixer l’editorial i de fer un primer contacte amb Sanmao, una autora que, fins ara, no s’havia traduït a cap llengua occidental (és estrany que no s’hagi traduït mai al francès), però que gaudeix d’una gran fama a Taiwan i a la Xina, on continua venent milions de llibres.