Xina Fast Forward

Sergi Vicente. Xina Fast Forward.
Ed. Ara Llibres. Pausa.
Versió Kindle, equivalent a 476 pàgines.

Xina Fast Forward
Si heu viscut a la Xina, el llibre de Sergi Vicente us reafirmarà en molts aspectes i us en descobrirà d’altres. Si no hi heu viscut, Xina Fast Forward és una bona manera de satisfer la curiositat que pugueu tenir sobre aquest país. Aquest llibre és el que hauríem volgut escriure tots, amb la diferència que aquí hi trobarem situacions i anècdotes que, tot i que personals, poden ser de l’interès del públic general.

Llegint Xina Fast Forward he recordat casos que han saltat a la premsa mundial, com ara els “pobles de la sida” o el cas de les llets en pols infantils contaminades. Gràcies a la perspectiva que Vicente ha tingut com a periodista a la Xina, podem accedir a informació que nosaltres, evidentment, no podríem aconseguir. Especialment frapants són els casos en què l’estat actua contra persones que li fan nosa i, per exemple, les tanca en sanatoris, com en el cas de les germanes Jin. En casos com aquest Vicente ens mostra la part més “detectivesca” de la seva professió i ens narra les seves incursions no autoritzades en institucions diverses de la Xina.

Però el llibre és molt més que això. És retrobar-se amb conceptes com el famós 没有办法(mei you banfa, no s’hi pot fer res) o 马马虎虎 (mamahuhu, més o menys, anar tirant). És recordar que els xinesos et pregunten el primer que els passa pel cap, com ara quant cobres o si estàs casat, sense cap mena de pudor. Aquella curiositat que sentien quan et veien amb el cabell arrissat i els ulls clars… És una barreja de records i de notícies d’actualitat que tots hem vist a la tele, amb informació d’un insider privilegiat.

Un dels moments estrella és quan parla dels WC públics, amb les seves parets baixetes o inexistents. Ho recordeu? Crec que jo només he anat a un WC d’aquests 2 o 3 vegades en un any. Em superava… I les 小卖部 (xiaomaibu, quiosc o colmado), les recordeu? Jo encara recordo una dona que venia tabac amb un tricicle ronyós i que sempre estava en una de les sortides del campus (卖烟!, maiyan!, venc tabac!), o l’amo del restaurant que ens rebia amb el crit de 巴塞罗那! (Basailuona, Barcelona!) cada cop que anàvem a menjar-hi alguna cosa.

Però no ens despistem del tema. El llibre de Sergi Vicente és un recull de vivències personals, sí, però, com deia més amunt, ens ofereix un munt d’informació sobre la societat xinesa i sobre casos i situacions que han aparegut als diaris i a les televisions de mig món, i ha estat un plaer poder recordar coses al mateix temps que m’informava més detalladament.

Voldria tancar l’entrada reclamant la importància del paper dels periodistes en uns moments en què vivim immersos en la postveritat i les animalades de molts governs. Considero que mitjans com TV3 compten amb una àmplia xarxa de corresponsals arreu del món que caldria mantenir. Aquests periodistes, que són una mica nostres, fan una feina digníssima tot i no gaudir dels mateixos recursos que tenen les xarxes de mitjans més importants, com la BBC o The New York Times. TV3 fa un seguiment objectiu i treballat de l’actualitat arreu del món, igual que les cadenes més grans. Val la pena conservar-la intacta.

En el cas de Sergi Vicente, la seva figura és important per la feina que va fer a la Xina. Per més que “hagi tornat a casa” i sigui director de BTV, sempre que el veig no puc evitar recordar-lo amb el micro a la mà i cara de desajust horari. Està clar que és una referència sempre que es parla de la Xina, i per això ens va alegrar molt que presentés la Guia per al tractament de mots xinesos en català, que vam elaborar al TXICC, el grup d’investigació del qual formo part. Gràcies, Sergi.

Avui tancarem la paradeta dient:

“Sergi Vicente, TV3, Pequín.”

Crónica de una explosión

YAN-Lianke_Crónica-de-una-explosiónYan Lianke. Crónica de una explosión.
Títol original: 炸裂志.
Trad.: Belén Cuadra Mora.
Automática Editorial.
460 pàgines.

Aquest llibre ja me l’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat en aquest blog, però vaig tenir l’oportunitat de rellegir-me’l, aquest cop en castellà, i no vaig dubtar a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.

Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa, que en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té per a l’entorn o per a la societat mateixa.

Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. I, al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família”, per poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges que ja venen dels seus pares. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.

Un altre aspecte destacat és com l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir els sentiments dels personatges o les situacions que es produeixen al llarg del llibre. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura, en certa manera, es converteix en un personatge més de la història.

Vull destacar, a més, la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció, i he de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres i ens ofereix una redacció culta, precisa i que m’ha fet recordar grans traduccions d’altres traductores amb una carrera més consolidada en el panorama de la traducció al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit i, de fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding, publicades també per Automática Editorial. I també cal seguir els passos d’aquesta editorial, que està fent una bona feina en l’àmbit de la selecció de literatura xinesa i s’ha atrevit a portar-nos algunes de les obres més destacades de Yan Lianke. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable, amb una bona mida, unes portades atractives i molt característiques, una tipografia molt agradable de llegir i de bona mida. En resum: un plaer per als sentits.

Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena i que és un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar.

I Premi Marcela de Juan: Alicia Relinque

pabellon-peonias-relinqueEl dia 16 d’octubre es va atorgar el I Premi Marcela de Juan, que premia la traducció al català o al castellà d’una obra escrita en xinès (només s’accepten traduccions directes). La idea és alternar les edicions que premiïn el català i el castellà, i donar un premi cada dos anys. Aquest any, es premiava la traducció al castellà.

L’acte va ser senzill i amè, amb parlaments de diversos membres de l’estructura que dona cobertura al premi: el president de l’Institut Confuci, la rectora de la UAB, el degà de la Facultat de Traducció i Interpretació (UAB), la presentadora de l’acte… Tots van estar molt encertats en el seu camp, però cap no va igualar la lucidesa, l’energia i l’entusiasme del parlament de la guanyadora, Alicia Relinque Eleta.

A l’Estat espanyol no hi ha moltíssims traductors del xinès, però la veritat és que n’hi ha de molt bons. La guanyadora d’aquesta edició n’és una mostra. Només cal dir que l’obra que li ha valgut el premi és El pabellón de las peonías, una obra mestra de la literatura xinesa que, al meu parer, acumula diversos factors de dificultat:

  • Escriptura en xinès clàssic, que sol ser més sintètic (i críptic) que l’actual.
  • L’obra original és una peça de teatre que combina diversos estils narratius: prosa, teatre pròpiament dit i poesia.
  • El text està ple de referents i al·lusions totalment desconeguts per a la majoria de lectors hispanoparlants. Ha calgut posar-hi una bona quantitat de notes de traducció.

I segur que em deixo alguna cosa. Ja podeu intuir, doncs, que es tracta d’una traducció molt treballada que constitueix una aposta editorial arriscada, i el jurat ha volgut reconèixer el projecte amb aquest premi. Per rematar-ho, la presentació de l’editorial Trotta és brillant, amb tapa dura i paper de qualitat.

Com deia més amunt, el parlament que ens va adreçar Alicia Relinque va estar ple d’explicacions i exemples sobre com havia procedit a fer la traducció, i ens va deixar sorpresos per l’energia i la passió amb què parlava de la feina feta. Jo no la coneixia, tot i que sí que li havia llegit alguna traducció, i em va sorprendre molt agradablement la simpatia i la familiaritat amb què ens va parlar.

Si anem més enllà de l’obra guanyadora, puc dir que estic contenta de veure que el panorama de la traducció del xinès té professionals preparats per continuar fent-nos arribar literatura xinesa de la bona, i crec que la iniciativa encapçalada per Helena Casas-Tost és una bona manera de fomentar i promocionar la traducció d’aquest idioma.

Per acabar, no puc no recomanar-vos un parell de traduccions en què ha participat Alicia Relinque Eleta:

  • Jin Ping Mei o El erudito de las carcajadas. Aquesta edició de luxe d’Atalanta està traduïda, prologada i anotada per Relinque. Una joia de la literatura clàssica xinesa, coneguda pel to pujat de les històries que hi passen. Però no us deixeu enganyar: no tot s’acaba al llit. En aquest blog hem parlat de la traducció al francès d’aquesta obra.
  • El sueño del pabellón de oro. En aquesta ocasió, Relinque és la revisora de la traducció. Per a mi, aquesta és la millor obra de la literatura xinesa clàssica. Són dos totxarros que val molt la pena llegir. En aquest blog hem dedicat una entrada al primer volum i una altra al segon.

Això és tot. Ara, toca esperar l’edició del 2019, que premiarà una obra xinesa traduïda al català. Mentrestant, podeu trobar més informació sobre el lliurament d’aquest premi a la web de les entitats que han organitzat aquest certamen: la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, el Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i la Fundació de l’Institut Confuci de Barcelona.

El problema de los tres cuerpos

Liu Cixin. El problema de los tres cuerpos.
Traductor: Javier Altayó.
Ediciones B, Nova, setembre 2016.
408 pàgines.

tres-cuerpos-liu-cixinAquesta vegada hem de començar fent un kow-tow com déu mana al traductor d’aquesta novel·la, en Javier Altayó, que ens ofereix un tour de force impressionant, ja que el llibre està ple de referències científiques, tant reals com inventades. I, és clar, si ja és prou difícil traduir un text xinès científic, imagineu-vos la complexitat de traduir un text xinès que conté dades científiques inventades… un protó de vuit dimensions???

En això es nota que no sóc una lectora habitual de llibres de ciència ficció: el llibre està plagat d’explicacions tècniques, i l’argument va circulant lliurement per sota dels detalls. Com a traductora que sóc, mentre anava llegint la novel·la no podia deixar de pensar en la dificultat extrema de traduir aquest llibre del xinès al castellà. Però en Javier se n’ha sortit molt bé, i aviat parlarem amb ell sobre aquest llibre i moltes altres coses. Mentrestant, llegiu-vos aquesta entrevista tan interessant on parla sobre El problema de los tres cuerpos.

Bé, ara que ja hem parlat de la traducció, passem a parlar del llibre. El llibre és magnífic, amb una història que enganxa i que comença amb escenes que podrien haver estat reals (les activitats de denúncia de contrarevolucionaris i seves les conseqüències) i després passa a tocar temes totalment ficticis i improbables, ja dins del món de la ciència ficció.

De fet, tot balla al voltant de “la pregunta”: hi ha algú més, a l’univers? Què passaria si la resposta fos afirmativa? Com podem comunicar-nos-hi? Val. Anem un pas més enllà. I si resulta que els receptors del nostre missatge… són hostils? Aquest argument l’hem vist en moltes novel·les i pel·lícules: Independence Day, Mars Attacks, La guerra dels mons… però totes parteixen d’un raonament molt primari: els extraterrestres ens volen dominar, i ho volen fer per la força.

Però què passa si aquest altra espècie és prou intel·ligent per dominar-nos d’una altra manera? Quins són els elements clau de la nostra societat que caldria dominar per dominar-nos a tots? No, no és el president dels Estats Units d’Amèrica. El pla dels trisolarians és força més complex que això, i necessiten còmplices al nostre planeta. Amb aquestes dades, ja podeu intuir per on va la història, però hi ha més coses que us vull comentar.

A part de les divagacions i imaginacions previsibles (la societat dels trisolarians es deshidrata i rehidrata per sobreviure, per exemple), en aquest llibre hi trobem una càrrega cultural important, com ara la presència de personatges llegendaris i històrics xinesos que potser els lectors occidentals desconeixen. En aquest sentit, cal agrair les notes del traductor, poques però molt pertinents, per aclarir coses com ara que parlar de taques negres al sol era un tabú (per què? llegiu-vos la pàgina 274). Podem parlar, doncs, de ciència ficció amb característiques xineses?

Però el llibre no només és això. En certa manera, crec que l’autor escriu de manera que tant els lectors xinesos com els occidentals ens hi sentim còmodes. Les referències culturals que us he comentat segurament seran benvingudes pels seus compatriotes, mentre que personatges com Da Shi, un detectiu extravagant que és una barreja del Torrente més bèstia i de Harry Hole, delectarà els occidentals més avesats a la novel·la policíaca escandinava. De fet, aquest personatge és un dels meus favorits, amb frases com ara: “Lo que como por la boca, me sale por el culo” o “Es un tostón que aburre a las ovejas”. M’agradaria saber com ho deia en xinès.

Per tot plegat, crec que és un llibre que val molt la pena de llegir. No dono cinc estrelles a qualsevol cosa, jo. I també crec que n’hem de parlar amb en Javier, el seu traductor, que segur que ens podrà dir més coses. Stay tuned!

Guía de estilo para el uso de palabras de origen chino

Casas-Tost, Helena; Fustegueres i Rosich, Sílvia; Qu Xianghong;
Rovira-Esteva, Sara; Vargas-Urpi, Mireia.
Guía de estilo para el uso de palabras de origen chino.
Adeli Ediciones, juny de 2015.
134 pàgines.

guia_uso_palabras_chinasLes membres del Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) hem estat treballant molt de temps en un projecte que aquest any finalment ha vist la llum: una guia d’estil per a l’ús de paraules d’origen xinès amb observacions pràctiques, pensada per a un gran ventall d’usuaris. Fa un parell de mesos vam publicar la versió catalana, que va comptar amb el suport de la Direcció de Política Lingüística, i ara arriba a les nostres (vostres) mans la versió castellana, publicada per Adeli Ediciones.

Es tracta d’un llibre breu, de 134 pàgines, que tracta dotze aspectes diferents, des dels mètodes de transcripció de la llengua xinesa fins al nom de determinats menjars, passant per les unitats de mesura, les festes tradicionals i altres temes. Totes aquestes explicacions van acompanyades d’un glossari força extens que, per a cada terme, indica la transcripció en pinyin, els caràcters i la paraula que cal usar en català, i que també us remet al capítol de la guia on es parla d’aquest tema. També és interessant destacar que al web de l’editorial hi trobareu l’àudio que reprodueix les síl·labes xineses.

Cal afegir que l’editorial, Adeli Ediciones, ha fet una molt bona feina a l’hora de donar forma a tot el contingut que hem acumulat. Si teniu el llibre a les mans, veureu que les taules es diferencien clarament de la resta del text, i també destaca el quadre de recomanacions que trobareu al final de cada capítol. La lletra es llegeix perfectament (tant el text en castellà com els caràcters xinesos); el paper és d’aquell groguenc i una mica aspre que facilita passar la pàgina; a la part superior de les pàgines senars hi ha el nom del capítol corresponent, i els apartats estan marcats molt clarament.

En definitiva, es tracta d’un petit llibre que us pot ser molt útil per citar conceptes xinesos, adreçar-vos a persones xineses o entendre determinats aspectes d’aquesta llengua que ens és tan llunyana. Està pensat perquè us el pugueu llegir sencer o perquè, simplement, consulteu un capítol concret o el glossari.

Val la pena que n’aconseguiu una còpia!